Publicitat
Publicitat

Uniformes i negligència

Com que la vida és cíclica, acabem el mes de març com el vam començar, és a dir, parlant d'uniformes escolars. No deu ser tan greu la crisi ni de tanta envergadura els problemes que tenim com a societat quan ens permetem dedicar el temps a pentinar el gat d'aquesta manera, però això és el que hi ha. Li hem de reconèixer al senyor Alberto Fernández Díaz, núme-ro 1 del PP de Barcelona, el mèrit indiscutible d'haver estat el primer a posar el tema damunt la taula, ara fa un mes. Ja en aquell moment va sonar, si se'm permet la planiana expressió, com una perfecta collonada, i per això mateix hauríem d'haver previst que acabaria portant una controvèrsia vívida i pugnaç. Només ha calgut que fos la consellera d'Educació, la senyora Irene Rigau, qui recollís la qüestió, i de sobte tots els catalans de profit s'han dividit entre partidaris i detractors (amb avantatge per als primers) dels uniformes a l'escola.

Si em pregunten a mi, diré que em sembla una horterada que els nens i les nenes vagin uniformats a les aules. I abans que algú m'assenyali com un progre tranuitat (és una expressió que solia fer servir el senyor Aznar en la intimitat), diré que sóc el primer a deplorar la total pèrdua d'autoritat que han patit mestres i professors d'uns anys ençà, així com la transformació d'escoles i instituts públics en can pixa i rellisca, a còpia justament d'aplicar-hi normatives i pràctiques que es presentaven com a suposadament progressistes i que en el millor dels casos es pot dir que han resultat del tot fallides. Insistesc: totalment d'acord i no ens ha de caure cap anell per admetre-ho. Ara bé, sembla que les solucions a aquests problemes haurien d'anar una mica més enllà de la gesticulació nostàlgica que significa desenterrar els uniformes escolars de dins els armaris on reposen, entre boles de naftalina. No negaré que surtin més barats que la roba civil, però és obvi que els uniformes -com el seu nom indica- són instruments de despersonalització, que cohesionen i identifiquen un grup però que a canvi oculten els individus que en formen part. Que cada mare i/o pare triï si això és el que vol per als seus fills. Al cap i a la fi, tenim llibertat fins i tot per negar-nos-la, si això és el que ens ve de gust.

El que sí que em resulta inacceptable és l'argument segons el qual els uniformes escolars han de servir per acabar amb les competicions entre nois i noies per dur roba de marca. Amb tots els respectes, però si els progenitors no són capaços de fer entendre als seus fills els motius pels quals les marques més cares no sempre són accessibles (o, en molts casos, no ho són mai), aleshores és que parlem de mares i pares profundament incompetents. Com diu una bona amiga meva, els fills no es tenen com els conills: donen feina, i cal dedicar-los moltes hores. Si aquesta tasca no es duu a terme, malament rai. Però el que no és admissible és que l'escola hagi de carregar després amb les responsabilitats no exercides per una colla de pares i mares negligents.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT