Universitats: teixir i desteixir

Des de fa quinze anys el sistema universitari espanyol està immers en la síndrome de Penèlope, ja que teixeix unes línies mestres per desteixir-les pocs anys després. Això sí, no ho fa mentre espera Ulisses sinó que és l’arribada d’un nou ministre o ministra qui amb esperit de transformació marca el ritme de la confecció per deixar la seva pròpia empremta en l’educació superior.

La gran reforma europea, l’anomenat procés de Bolonya, va arribar l’any 1999 amb tres úniques motivacions, al meu entendre:

A) Les universitats europees veien amb preocupació com els primers llocs dels rànquings mundials ja no només eren ocupats per universitats nord-americanes de prestigi, sinó que també eren superades per les de països com el Canadà, Austràlia i l’Índia, entre d’altres. I l’Europa del coneixement, bressol de la cultura, va decidir posar-hi remei i llançar un nou pla per recuperar prestigi.

B) El programa Erasmus havia estat una de les idees més exitoses de l’educació superior. Des del seu naixement el 1987, ja havia facilitat l’intercanvi de dos milions de joves. Però calia reformar-lo per harmonitzar els estudis i assolir un reconeixement mutu de les titulacions. Així es va instaurar l’anomenada arquitectura Bolonya -integrada pel grau, màster i doctorat- i l’avaluació a través de crèdits ECTS, comuna a tots els països europeus. Ara bé, el canvi no es podia limitar a la nomenclatura, sinó que havia de reflectir una manera d’ensenyar basada en l’aprenentatge i les competències, insistint en el punt clau: la qualitat dels estudis.

C) L’aposta per unes universitats més competitives també implicava fer un esforç important en inversió, desenvolupament de la investigació i innovació.

La declaració de Bolonya no deia gaire cosa més; corresponia posteriorment a cada país fer-se-la seva amb mesures concretes. Doncs bé, a Espanya, la famosa i polèmica LOU (llei orgànica d’universitats 6/2001), que derogava la reforma universitària del 1983, no tenia ni un sol article dedicat a la convergència europea, com si la qüestió no fes per a nosaltres, vaja. I mentre la majoria de països membres feien l’adaptació universitària entre el 2001 i el 2004, aquí no ens hi vam posar fins a l’aprovació de la nova llei LOMLOU 4/2007, que en un intent d’adaptar-se al sistema europeu va suprimir definitivament el catàleg de títols i va implantar el sistema de graus. Sense cap mena de lògica, va establir que totes les carreres universitàries serien de quatre anys, a excepció d’aquelles que estaven sotmeses a la normativa europea, com medicina i arquitectura, entre d’altres. Aquest canvi important es va produir a partir del 2008, amb un gran retard respecte a la resta d’estats membres.

Fins aleshores les carreres universitàries estaven dividides entre diplomatures i llicenciatures. Entre les primeres hi havia infermeria, magisteri, fisioteràpia i altres titulacions que tenien una durada de tres anys i de les quals es podria dir que els estudiants sortien ben formats. Són uns tipus de carreres que a Alemanya, per exemple, es cursen a les anomenades Fachhochschulen, algunes de les quals de gran prestigi, però que tenen un contingut més pràctic que les carreres universitàries més doctrinals. Això implica, per posar-ne un exemple, que allà s’hi pot fer recerca aplicada però no doctorats. Val a dir que els graduats d’aquestes escoles tenen una elevada inserció laboral.

Aquí es van voler igualar totes les carreres, de manera que es van imposar els quatre anys per a tot tipus d’estudis, fins al punt que aquests centres també podien desenvolupar el doctorat. Això ha significat un esforç titànic, especialment en les antigues diplomatures, que no tenien una tradició investigadora. El resultat està sent desigual, i la veritat és que no estic gaire segura que aquesta fos la millor opció. Sigui com sigui, es va imposar un model amb el desacord, per exemple, dels rectors catalans d’aquell moment, que demanàvem carreres de tres anys, tal com havien fet la majoria de països europeus.

Però un cop presa la decisió i havent posat totes les universitats potes enlaire, també hi va haver molta burocràcia i una reforma integral dels plans d’estudis amb uns resultats discutibles. De vegades els canvis eren més visibles de cara a la galeria que significatius en contingut, però tot i així s’ha de reconèixer que el sistema universitari espanyol va fer un gir copernicà. D’això fa tan sols sis anys... i ara, sense ni tan sols avaluar-ne els resultats, justifiquem un nou canvi pel fet que “així ens acostem més a Europa”.

Lamento dir que el que realment amoïna el continent és la qualitat i la competitivitat. La discussió sobre la durada dels graus es considera antiquada. És evident, doncs, que hi ha altres dificultats i preocupacions més importants. Entre aquestes, la resposta a l’Horitzó 2020, Science 2.0, els MOOC, la desestabilització econòmica o l’aparició d’altres institucions en la seva relació público-privada. També emergeix la preocupació per l’envelliment de la població en una institució dedicada als joves durant segles. Igualment, la concepció dels estudis en línia com a resposta a la demanda massiva dels estudiants prevista per als propers cinquanta anys sembla discutible. ¿S’acabaran configurant alguns estudis presencials en la nova elit d’estudiants en contraposició als estudis massificats? ¿I què passarà amb les dones, si malgrat que tenen resultats més brillants posteriorment abandonen la seva carrera professional?

De tot això nosaltres no en fem una prioritat, sinó que un cop més hem optat per teixir i desteixir i ara ens posem a discutir novament sobre la durada dels graus. Quin país...

*L’autora és membre del consell de l’European University Association