Vagi a Jerusalem, president Obama

Israel està preocupat. Preferia l'antic ordre al Pròxim Orient perquè podia comptar amb dèspotes com Hosni Mubàrak per reprimir els jihadistes, plantar cara a l'Iran i mantenir unes regles de joc que creaven una provisionalitat permanent més favorable al poder israelià en el conflicte amb els palestins.

Els israelians estan doblement amoïnats. President Obama, no saben si vostè els aprecia de debò. Ha estat al Caire i a Istanbul; quin problema hi ha amb Jerusalem? Per què no ve i es lamenta amb nosaltres i comparteix el nostre dolor?

Els israelians estan triplement preocupats. Les eleccions són imprevisibles -ja veu què va passar a Gaza-, i ara potser n'hi haurà en tot el món àrab! Els Germans Musulmans han adoptat una posició moderada però són una amenaça latent. I si també cau Jordània? "Els Estats Units són la companyia d'assegurances d'Israel, i ara necessitem que el director ens vingui a veure i ens digui «No esteu sols» -em va dir Daniel Ben-Simon, un membre de la Knesset que fa poc ha abandonat el Partit Laborista-. Sobretot ho necessitem perquè la política d'Israel no només és una tragèdia, sinó que també és gairebé criminal". Tot això és cert. Però podríem desaprofitar la gran oportunitat que ens ofereix la florida de la primavera àrab. La preocupació d'Israel em sembla inquietant per motius morals i estratègics. El motiu moral: què pot tocar més el cor dels jueus que la lluita d'uns pobles per alliberar-se de l'opressió i recuperar la dignitat i la llibertat? Si Israel ha arribat a tal punt que aquestes nobles lluites que s'estenen des de Bengasi fins a Bahrain no sols el deixen fred, sinó que són motiu d'inquietud, què se n'ha fet, de l'ànima de l'Estat jueu?

La democràcia més dinàmica del Pròxim Orient no s'adona dels avantatges que comporta el naixement de noves democràcies. Primer: el fet que els àrabs es puguin reunir fora de les mesquites és un cop per a l'islamisme radical. Segon: durant molt de temps la doble moral dels EUA en prestar suport a personatges com Mubàrak ha donat munició demagògica als enemics d'Israel, sobretot a l'Iran. Tercer: els pobles sotmesos són pobles indignats i fàcils de manipular, mentre que els lliures se centren en la millora de la seva pròpia vida i no van a buscar conflictes en altres llocs. Quart: el primer govern àrab que s'ha compromès a retre responsabilitats és el de Salam Faiad i és precisament al costat d'Israel, a Cisjordània; l'Estat hebreu s'hauria de posar al capdavant d'aquesta onada democratitzadora. No hi ha cap motiu per pensar que l'alliberament àrab s'aturarà a les portes de Palestina.

De moment, en aquesta primavera àrab no s'ha parlat d'Israel, però això pot canviar si esclata una altra escaramussa. Res no podria radicalitzar més de pressa els sentiments de la regió. És d'una evidència aclaparadora que a Occident i als àrabs els interessa posar fi a la situació de punt mort i inestabilitat en què es troba el conflicte israelianopalestí. Però com? Entre la crisi egípcia i la líbia es va esdevenir un petit fet. Els EUA van vetar una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que condemnava la construcció d'assentaments a Cisjordània. Diuen que per a Obama va ser una decisió molt dolorosa perquè equivalia a vetar els seus propis sentiments, gairebé les seves paraules quan va dir que els EUA "no acceptaven la legitimitat" dels assentaments, que s'haurien d'aturar. Els principals aliats dels EUA -la Gran Bretanya, França o Alemanya- van votar a favor de la resolució.

També és cert que Obama l'any vinent ha d'afrontar unes eleccions en què la censura d'Israel li costaria cara. M'han dit que va fer tot el que va poder perquè els palestins retiressin la resolució. Va oferir al president palestí, Mahmud Abbas, un paquet de mesures que incloïen una declaració del Quartet comprometent-se a adoptar les fronteres del 1967 com a base per a una resolució. A diferència de la Unió Europea, els EUA no han arribat mai tan lluny. Però Abbas, que se sentia vulnerable, hi va posar objeccions i els EUA van mantenir el veto. Va ser un error per part dels palestins: una petita victòria tàctica al preu de deixar escapar un benefici estratègic. Els palestins necessiten urgentment un equip negociador coherent.

Israel necessita urgentment una nova orientació. Després de la votació hi va haver en enfrontament verbal entre el primer ministre Benjamin Netanyahu i la cancellera Angela Merkel. Ell li va preguntar com gosava Alemanya reprovar Israel, i Merkel va manifestar la seva indignació per l'obstruccionisme d'Israel. Quan Alemanya, el segon aliat més ferm d'Israel, mostra la seva preocupació és que el grau d'exasperació és elevat.

Als EUA també hi ha exasperació. La paraula del president Obama està en joc. L'any passat va dir que al setembre, en la pròxima assemblea general de l'ONU, es podria "disposar d'un acord que permeti la incorporació d'un nou membre a les Nacions Unides: un Estat palestí independent i sobirà que visqui en pau amb Israel". Falten sis mesos per al setembre. Jo esperava que hi hauria una compensació d'Israel per aquest contradictori veto dels EUA. No n'hi ha hagut cap. Ara Israel torna a parlar "d'acords provisionals". Això no prosperarà. A aquestes altures els palestins saben qui hi surt guanyant amb la provisionalitat permanent. Israel vol seguretat. Palestina vol sobirania. Aquestes exigències no són negociables. Només un Obama pot posar fi abans del setembre a aquesta situació d'estancament. Al maig hauria d'anar a Jerusalem i adreçar-se a la Knesset. Hauria d'explicar detalladament de quina manera els EUA garantiran la seguretat d'Israel. Ha de convèncer Israel d'abandonar el victimisme que l'encega i obrir-se a les oportunitats que es multipliquen al seu voltant. Obama pot difondre amor. Un nou Pròxim Orient es mereix alguna cosa més que un vell Israel.