Vandalisme: prevenció o repressió?
He volgut esperar uns dies de reflexió des dels greus incidents que es van produir el 29 de març amb motiu de la vaga general convocada pels sindicats. Avui, després de dues setmanes, i amb esdeveniments propers que -em temo- poden provocar aldarulls similars a la ciutat de Barcelona, com són el Primer de Maig (dia del treball) i la cimera del BCE (Banc Central Europeu), potser és hora d'analitzar amb cura i serenitat què és el que va passar, quines són les causes que ho fan comprensible malgrat el frontal rebuig d'unes accions vandàliques absolutament injustificables, i quines han estat les reaccions -poc encertades, al meu modest parer- dels nostres responsables polítics. Crec, sincerament, que tot plegat ens pot ajudar a gaudir d'una opinió pública més objectiva i a cercar algunes possibles solucions amb la finalitat -compartida per la immensa majoria de la ciutadania- d'evitar que fets tan lamentables es tornin a produir.
Amb aquest objectiu, de tot el reguitzell de mesures anunciades ja pel ministre d'Interior (Fernández Díaz), pel conseller Felip Puig i per l'alcalde Xavier Trias caldria destacar-ne quatre: la reforma del Codi Penal per endurir la resposta judicial contra els culpables; la detenció preventiva dels sospitosos de ser els instigadors dels actes violents; la instal·lació de més càmeres de videovigilància als carrers; i el canvi dels protocols d'actuació reactiva de la brigada policial antiavalots.
Totes aquestes mesures són benintencionades, sens dubte, però igualment cal dir que són poc efectives llevat que acceptem alhora menystenir les garanties inherents a una societat democràtica que tant ens ha costat construir. Una vegada més, se'ns posa davant el dilema d'assolir més seguretat a costa de menys llibertat.
D'entrada, permeteu-me dir que en trobo a faltar una que -a mitjà termini- de ben segur donaria millors resultats. La va apuntar fa pocs dies el sociòleg Javier Elzo en un article d'opinió en què recomanava la creació immediata d'una comissió d'experts (policia, fiscal, jutge, criminòleg, educador social i psicòleg) que es dediqués a fer un treball empíric dels factors de risc comuns més freqüents en els 74 detinguts el dia de la vaga general. Conèixer el seu perfil amb paràmetres objectius com l'edat, nivell d'estudis, ideologia, situació familiar i laboral, país d'origen i mitjans de vida, ens permetria identificar -més enllà de noms i cognoms- les veritables causes responsables d'aquesta desmesurada violència. I ens permetria, tot seguit, fer un ventall de propostes que anessin a l'arrel del problema.
És obvi que no estem davant d'una qüestió fàcil de resoldre, però si tenim en compte que qualsevol de les quatre reformes proposades pel govern que abans hem esmentat tardaran temps a fer-se realitat, potser s'escau treballar de forma simultània amb altres alternatives. Qualsevol reforma del Codi Penal vigent requereix una complexa tramitació parlamentària, per la qual cosa mai seria operativa abans de finals del 2012 i tampoc tindria efectes retroactius; les càmeres de seguretat només tenen un efecte dissuasiu si els aldarulls es produeixen just als carrers i llocs on estan instal·lades, ja que la qualitat de les imatges gravades és essencial per poder constituir proves vàlides en un procés judicial; la detenció preventiva de persones només es pot decretar -en clau constitucional- prèvia constatació d'un elevat perill de reincidència i únicament vers ciutadans amb antecedents penals; i finalment, la discussió tècnica ha estat recurrent els darrers anys -sense que s'hagi assolit cap acord- sobre si cal que la policia continuï emprant o no fusells que llancen pilotes de cautxú, dards narcòtics, pistoles amb capacitat temporal d'immobilització per mitjà de descàrregues elèctriques, o defenses personals.
Ateses aquestes circumstàncies, i sense menysprear l'ús dels nous dispositius tecnològics -com podrien ser les polseres electròniques de localització individual, que ja s'utilitzen en afers de violència de gènere o en casos de presos en règim semiobert-, cal concloure que l'aposta per mesures de prevenció a curt i mitjà termini és la millor alternativa per garantir que els ciutadans que lliurement volen participar en manifestacions de protesta puguin exercir el seu dret sense por que uns centenars de vàndals rebentin i desqualifiquin la seva queixa pacífica.
