Publicitat
Publicitat

Veig un rinoceront...

Repasso la setmana i m'adono que aquesta columna no ha parlat de res més en aquests dies que de xenòfobs, dretes més o menys extremíssimes i altres fatxes de mal comportar. Per compensar-nos una mica de tanta tristesa, permetin-me una recomanació: per poc que puguin, aprofitin el cap de setmana per anar al cinema a veure Midnight in Paris , l'última pel·lícula de Woody Allen. Ja sé que no sóc gaire original en la meva proposta perquè tothom n'està dient meravelles, però és que aquest film és justament això, una meravella magníficament escrita, interpretada i filmada. De fet, sóc tan poc original que formo part dels escaldats amb Vicky Cristina Barcelona , una pel·lícula que vaig trobar impròpia del mestre (aquella veu en off!) i que em va destarotar fins al punt d'abstenir-me d'anar a veure les dues següents, Si la cosa funciona i Coneixeràs l'home dels teus somnis , només per por d'endur-me un altra galleda d'aigua freda. Però no em penedeixo d'haver-me-les saltat , si a canvi he pogut gaudir d'una retrobada tan feliç com aquesta.

Els més exigents -o els més torracollons, que de vegades hi ha qui es confon- diran que, comparada amb els cims de la seva filmografia ( Manhattan , Delictes i faltes , Hannah i les seves germanes o Desmuntant Harry , per esmentar-ne alguns), Midnight in Paris només és una joguina. Potser sí, però construir joguines tan perfectes i tan boniques, i fer-ho amb tant d'encert, sols és a l'abast d'un autor que coneix millor que ningú l'ofici de contar històries i que, a més, segueix estimant-lo de debò. En mans de molts altres cineastes, una idea com la de Midnight in Paris , superpoblada de referents de la cultura occidental del segle XX (entre moltes altres coses, el film conté l'homenatge-paròdia més divertit que conec de Salvador Dalí, a càrrec d'un Adrien Brody espectacular), donaria com a resultat una cosa espessa i pedant, de digestió molt feixuga. En les d'Allen, en canvi, es converteix en una delícia lleugera, delicada i emocionant, accessible per a qualsevol que encara cregui en coses com la fe, l'amor i la capacitat d'il·lusionar-se, que és del que tracta la pel·lícula.

A Midnight in Paris , ja que en parlàvem, també hi surten fatxes, pedants i personatges superficials, estúpids i/o insensibles, negats per percebre la bellesa que tenen a tocar. Woody Allen ens recorda que aquesta casta de genteta poden resultar exasperants i que fins i tot poden sortir vencedors, però que en realitat això només passa quan som nosaltres que ens ajupim per encabir-nos dins la seva visió del món, tan reduïda i depriment. I és que al final, a més d'envellir i morir, l'argument de la vida és el mateix que el de Midnight in Paris : tenir el coratge de no renunciar als somnis, per quimèrics que puguin semblar i per molts d'obstacles que trobin per fer-se reals. Tard o d'hora, en sonar les campanes a mitjanit, arriba alguna esperança. I no, no és cap cursilada. Facin-me cas i vagin a veure l'última del Woody Allen. A la sortida, se sentiran millor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT