Publicitat
Publicitat

Vèncer les mandres

EL NEN TÉ EXCURSIÓ de cap de setmana amb l’esplai, i s’aixeca rebotat: no hi vull anar. No i no. De cap manera. Li fa molta mandra. Bé, això que en diem mandra, que no és exactament peresa física, és més emocional. La pressió pels preparatius, les relacions amb els altres, trobar el teu lloc, adaptar-te a llocs desconeguts i situacions noves amb gent que tot just estàs coneixent. La feina dels pares és dir que sí que hi anirà. I recordar-li un estímul definitiu: que sempre en torna content, que demà estarà content d’haver-hi anat. I ell, amb una franquesa i una transparència totals, diu que ja ho sap que li agradarà haver-hi anat, però que no hi vol anar. Sembla una contradicció, però no ho és, perquè ell sap que entre anar-hi i estar content d’haver-hi anat hi ha tota una feinada, que és la que ara mateix el bloqueja.

Educar és en part empènyer, oferir oportunitats per superar aquestes mandres i fer que acumulin el màxim de bones vivències, suficients tornades satisfactòries perquè en properes ocasions l’anada ja vingui de gust de forma automàtica. No ho aconseguim mai del tot.

De grans continuem emmandrits davant d’excursions tot i intuir que si no les féssim ens agradaria haver-les fet. Ja sabem que no té sentit qüestionar-nos les obligacions. Per això sovint el bloqueig és cap a aventures opcionals, que requereixen posar-hi ganes, que no estan del tot regulades, que no tenen una recompensa predeterminada com el sou d’anar a treballar, però poden donar molt més sentit a la nostra vida. Com que ja no vivim amb els pares perquè ens ajudin a fer la motxilla, i com que som nosaltres solets els que ens hem d’anar recordant que ens agradarà haver corregut el risc, som davant d’un cercle que pot ser virtuós o viciós. No sempre vencerem les mandres, però convé haver viscut prou victòries que ens impulsin a fer el que celebrarem haver fet.

Més continguts de