Venècia després de la llum
Aquest és el títol de l’exposició que des d’avui fins al 28 de gener podeu visitar al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, i que proposa una selecció de les fotografies que Toni Catany va fer sobre una ciutat tan mítica que l’artista s’hi trobava com a casa. Llucmajor, que era el poble natal de Catany, ha tingut el luxe de convertir-se en el punt d’irradiació de la seva obra cap al món, gràcies a la labor excel·lent de la fundació que porta el seu nom, i, val a dir-ho, d’un ajuntament que ha tingut l’encert de comprendre el valor afegit que significa per a la ciutat -Llucmajor és poble, però també ciutat- aquesta presència d’un artista de primera fila internacional que va morir sobtadament, ara farà tres anys, sense poder veure acomplert el seu somni de crear un Centre Internacional de Fotografia amb seu a Llucmajor mateix. Aquest projecte resta encara pendent, però té una òptima compensació en les exposicions que la Fundació proposa regularment, i que ja han dut al Claustre de Sant Bonaventura (una construcció de gust renaixentista i, per tant, d’inevitables ressons italianitzants) no només algunes de les millors obres de Toni Catany, sinó també mostres ben importants del treball d’altres fotògrafs imprescindibles, com el finès Pentti Sammallahti o Masao Yamamoto, que per descomptat eren sants de les devocions de Catany.
Venècia és un indret tan retratat, idealitzat i mistificat en multitud d’obres pictòriques, literàries, cinematogràfiques, fotogràfiques o musicals -i és a la vegada el bressol d’una noció de decadència que en altre temps potser va ser melangiosa però que avui és estrepitosa- que sembla que no quedi res més a dir-ne. Toni Catany sabia que no era així o, més ben dit, estava convençut de la seva capacitat d’extreure encara una veritat, la seva, d’un motiu tan espremut per l’art. La bellesa no resideix en l’objecte a descriure sinó en l’ull que l’escruta, ens va ensenyar Umberto Eco, un altre gran passejador impenitent de la Ciutat dels Canals, a la seva Història de la bellesa. I si entre els grans artistes coetanis de la cultura catalana hi ha hagut i hi haurà un addicte a la bellesa, un explorador, un sibarita, un amo i un servent de la bellesa, aquest és Toni Catany, capaç de descobrir-la i mostrar-la a partir dels pretextos més insospitats i també des dels més suposadament obvis. Pere Gimferrer expressava en un dels seus poemes el desig d’“alguna cosa més que el do de síntesi: veure en la llum el trànsit de la llum”. Aquest trànsit era també el que ocupava i preocupava Catany, i a les seves imatges venecianes, que possiblement haurien complagut poetes com Baffo o Byron, ens fa una invitació a escodrinyar-lo, materialitzat a través del cos cansat però mai vençut on, com ell mateix apuntava, “mai res no hi fa nosa”. Permeteu-me un bon consell i, si en els propers mesos veniu a Mallorca, no us descuideu de passar per Llucmajor i deixar que l’evidència de la bellesa us respongui a la pregunta de l’enyorança.
