Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Verbs incoatius: Paranys i doble vida

Els verbs acabats en -ir es divideixen en purs i incoatius. Els incoatius afegeixen a l'ar rel la forma -eix ( -ix en occidental) en els temps de present (tret de la 1a i 2a persona del plural). És pur dormir (dormo) i incoatiu ser vir (serveixo) . Com a Sodoma, els purs són pocs i van a menys, i aquest avanç del pecat genera dubtes que els exàmens de català, amb aquell punt de sadisme tan seu, aprofiten.

A l'hora de destriar, els verbs amb prefix són els més traïdors. Ningú diu "Colleix això" però sí que pot dir "Recolleix-ho", i ha de ser recull-ho . Ningú diu "No hi senteix" però molts "Es ressenteixen de la crisi", i ha de ser ressenten . Per acabar-ho d'embolicar, algun compost que ja ve del llatí dissenteix d'aquest criteri. Com en tants altres casos, modificar la norma allà on contradiu la intuïció més ge neral no seria cap disbarat.

Però el cas més curiós és el dels verbs que tenen doble vida: de vegades són purs i d'altres incoatius, amb un cert canvi de sentit.

El verb lluir , si el subjecte té llum interior, és pur: llu el sol i lluen els ulls d'un gat a la nit. I si no en té, incoatiu: llueixo el vestit i aquest moble llueix més aquí. I acabo amb acudir.

Un ús molt estès, tot i que no estrictament normatiu, abona acudeix per anar a un lloc i acut per venir al cap una idea . "No se m'acut" és, doncs, més genuí que "No se m'acudeix" i també que el calc "No se m'ocorre". El zero el reservo per als que "No se'ls ocorreix".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT