20/01/2015

Els Verdi i el cinema com a patrimoni

3 min

Hauríem de parlar de la situació del català al cinema o de la situació del cinema català per explicar la realitat de l’anomenat 7è art a Catalunya? En qualsevol dels dos casos la resposta seria pessimista, encara que, respecte de la primera, reservaríem la paraula funesta per descriure-la. El problema del cinema a Catalunya, a part del lingüístic, que és un problema específic, és el reflex d’una situació internacional.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El cinema es globalitza. Una prova de la seva mundialització és una escola a Terrassa anomenada Escac, que fa vint anys que es dedica a preparar grans professionals que ara triomfen arreu del món. Els seus noms, Juan José Bayona, Mar Coll o Bernat Vilaplana, són una bona carta de presentació. L’existència de l’Escac, un petit poble ocupat per cineastes irreductibles, ens hauria de fer reflexionar: el problema no és genètic, sinó de caràcter financer. Josep Maixenchs, el fundador de l’Escac, va deixar-ho clar durant la concessió de la Medalla d’Or al mèrit cultural que l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar: “La indústria del nostre país és feble, falta una llei de mecenatge i suport institucional”, va dir. “No té sentit -va afegir en clara al·lusió al no ministre de Cultura, José Ignacio Wert- que per una revista porno cobrin el 4% d’IVA i pel cinema el 21%”. Amb sentit o sense sentit, en unes declaracions a la SER, el ministre Montoro va culpar de la crisi “la qualitat de les pel·lícules”, no l’IVA ni les retallades. Ja se sap que certs sectors dretans veuen la cultura com un perill, ja ho deia Millán-Astray, “ muera la intelectualidad traidora ”, però la crisi del cinema és tan profunda que ens hem de preguntar si sobreviurà a Wert i a tota una plaga de neos un cop eliminat aquest escandalós i ideològic 21% d’IVA.

L’anunci del possible tancament de les sales Verdi, i el seu immediat desmentiment per part del seus propietaris, demostra que indústries culturals com la del cinema o la de l’edició, tal com les coneixíem a les acaballes del segle XX, estan en perill de desaparició per la seva incapacitat d’entendre la seva configuració respecte a les noves tecnologies i a unes noves generacions de clients que han canviat el cel·luloide i el paper per una tablet. No serveix de res agafar-se al romanticisme, quan la realitat és tan pragmàtica com la pirateria. De moment, Espanya ha perdut 150 sales en pocs anys, i les perspectives són poc esperançadores.

Jose María Lassalle, el secretari d’estat de Cultura, va dir que “en el futur el cinema es finançarà amb un model mixt d’ajudes directes mes estímuls fiscals”, tractant de demostrar que Espanya pot ser com França. Una demagògia que no té en compte que a França el cinema és considerat un bé patrimonial.

Els homes de la Nouvelle Vague o del realisme poètic que reposen en els cementiris de París tenen les làpides folrades de flors i de cartes d’agraïment, i aquesta memòria sentimental es tradueix en les inversions estatals. El 2013 el Centre National du Cinéma va repartir 700 milions d’euros entre els seus membres, en comparació als 55,4 milions d’euros destinats en els pressupostos generals de l’Estat. Per si això no fos ja prou eloqüent, França cobra un impost per llei a les pel·lícules americanes exhibides al país i recapta un 11 per cent del preu de les entrades, uns diners que van a parar a un fons d’ajudes al cinema. Tot això seria impossible, esclar, sense un respecte profund a la memòria de Renoir, Truffaut, Rohmer, Dreyer, Ophuls o Carné. La llista de glòries pàtries és immensa, a pesar que José Luis Garci, envalentit per l’Oscar que acabava de guanyar, cridés al món que el cinema espanyol era el més important d’Europa.

L’exemple de França no es tradueix al continent. A pesar d’existir una acadèmia i uns premis d’escala europea, no hi ha consciència transnacional. Copiar com a model la indústria americana i els seus aparadors comercials és començar la casa per la teulada. De què serveix tenir uns Goya o uns Gaudí si l’espectador els considera prescindibles sentimentalment?

Des que els germans Lumière van inventar el cinema amb La sortida dels obrers de la fàbrica, som el que som gràcies al joc de llums i ombres amb moviment, i això converteix el cinema en immortal a pesar d’una metamorfosi fruit dels avenços d’una societat cada cop més tecnificada.

stats