Publicitat
Publicitat

Versalles i les diputacions

Mentre passejava pels espectaculars jardins del Palau de Versalles pensava que de vegades la història ens dóna arguments per valorar el progrés social en positiu. Si ens mirem els esdeveniments sense la pressió de la immediatesa i amb una perspectiva temporal de dècades o segles, ens adonarem que la humanitat ha avançat molt i per a bé, tant des d'un punt de vista moral com tecnològic. Allò que ens fa avançar poden ser les voluntats polítiques o les conviccions de la societat, que acaben obligant el poder a adaptar-se a les noves circumstàncies, encara que d'entrada s'hi mostri poc favorable. Aquesta premissa no es pot aplicar en sentit global, sinó només en determinades àrees del planeta, i de vegades ens pot semblar que el que tenim és poc, m'anava dient quan caminava per entremig d'aquella exuberància de boscos, parterres, escultures i fonts.

Mentre mirava la granja en miniatura que Maria Antonieta s'havia fet construir per jugar a fer de camperola mentre el seu reial marit passava l'estona adobant rellotges, se'm va aparèixer la figura antiga del papa Juli II (1443-1513), el Papa Terrible, que li deien els seus contemporanis quan el veien passar dins de l'armadura encapçalant les tropes de la Santa Aliança. Va ser el papa que va foragitar els francesos dels estats pontificis i que va fer pintar la capella Sixtina a Miquel Àngel. Abans de ser papa, quan era el cardenal Giuliano della Rovere, l'home va tenir una vida sexualment intensa, com la d'Alexandre VI, el papa valencià tan injustament criticat, que per sort ja s'encarrega de defensar Joan Francesc Mira. Quan eren cardenals, el Borja i el Della Rovere van tenir descendència, que es passejaria amb naturalitat anys a venir pels corredors del Palau Vaticà, un cop el seu respectiu progenitor ja havia esdevingut papa. Arribat el moment, tots dos van prometre palaus i càrrecs als cardenals que havien d'escollir-los i van pagar uns quants suborns per assegurar-se'n els vots. Amb Juli II això passava el novembre del 1503 en un conclave brevíssim -va durar només un dia- que el va triar per asseure's a la cadira pontifícia. La grandesa de l'anècdota és que el papa Juli II es va aprofitar del sistema per canviar-lo. Després de seguir la pràctica política habitual, Juli II va decretar que a partir d'aleshores les eleccions comprades serien declarades nul·les i que els cardenals que venguessin els seus vots serien excomunicats. Juli II no va atorgar ni beneficis ni poder als seus parents, com havien fet altres papes abans, i a partir de la seva elecció.

A començaments del segle XVI, la política pontifícia va fer un gir espectacular a partir dels mecanismes que regeixen el poder. A finals del segle XVIII, en canvi, a Versalles seria la revolució la que acabaria amb l'antic règim d'una tacada. I contemplant aquells inacabables jardins i palaus la veritat és que s'entén que la revoltada ciutadania francesa passés els seus monarques per la guillotina. Posats a triar, prefereixo la primera opció, perquè crec que la política és l'únic instrument adequat per regir la cosa pública.

Ves per on, la fastuositat de Versalles em va fer pensar en les diputacions, un luxe en temps de crisi segons l'excel·lent reportatge d' El Temps de la setmana passada. Per què no podem veure la fi d'un organisme tan anacrònic i car? Provenen de la divisió provincial espanyola del segle XIX i signifiquen una superposició de poder i d'atribucions que no som prou rics per permetre'ns. S'ha d'aprofitar la crisi per fer reformes importants i la societat hi guanyarà molt si es distribueix per a altres menesters el pressupost que gestionen les diputacions i s'eliminen totes les presidències i càrrecs que en depenen, pensava jo. I posats a fer, que suprimeixin el cementiri d'elefants on van a parar molts polítics defenestrats per les urnes, que és el Senat. Sí, les diputacions s'acabaran eliminant algun dia. De moment, el fet que és qüestioni el seu paper ja ha entrat en la discussió política. Encara que a finals de juny, durant el debat de política general, el Congrés encara no va gosar aprovar-ne la supressió, és un avanç que s'hagi acceptat de revisar-ne la funció i que alguns presidents assegurin que n'aprimaran les estructures. És un pas endavant que arribarà un dia que ens conduirà lluny. Com també ens conduirà lluny el debat sobre la independència de Catalunya que un dia s'esdevindrà al Parlament per la pressió exercida per la societat civil.

Tres segles després, tot aquell luxe i superba harmonia de Versalles ja no serveix per al gaudi exclusiu d'una elit sinó que és contemplat per la gent de tota mena que hi circula amb disciplina. Volen un canvi més radical i pacífic que aquest?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT