El dilema davant Líbia

Les revoltes àrabs han fet que Occident es posi vermell. Cada cop que des d'Europa i els EUA s'ha aplaudit l'aixecament del poble contra règims autoritaris a Tunísia, Egipte o Líbia, ha estat també inevitable recordar els anys, fins i tot dècades, en què s'havien donat per bons els tractes amb dictadures. La rapidesa amb què han caigut presidents tan arrelats com Ben Ali o Mubàrak ens ha estalviat, però, haver d'anar més enllà d'un discret mea culpa: els tunisians i els egipcis s'han fet la feina. Per això, el cas de Líbia, en què l'atrinxerament de Gaddafi fa consistent l'amenaça d'una guerra civil sense gaires càmeres que puguin commoure el món, s'ha convertit en una prova de foc. A la UE li va costar anar més enllà de la condemna i passar a la congelació de béns o l'aturada del comerç d'armes. Per ara, Washington no preveu una intervenció militar. Els països àrabs han alertat contra una ingerència estrangera. Ningú no desitja fer el pas, encara que sigui sota el paraigua del difícil consens de l'ONU. És l'oposició interna a Gaddafi, a la qual cal reforçar, qui ha fet posar l'opció damunt la taula. Els riscos d'intervenir-hi són elevats, encara que sigui de manera limitada, ja que no s'impediran els bombardejos de Gaddafi sense neutralitzar abans les seves defenses aèries. Però, si els morts es multipliquen, la passivitat pot acabar encara amb més vides.