Vicis i virtuts públics
1 . HIPOCRESIA. Ja ho deia el clàssic: rars aquests temps en què s’ha d’insistir en el que és evident. En el debat sobre Catalunya i la crisi política espanyola hi regna la hipocresia d’una manera insultant. El que en un lloc és manipulació de l’opinió pública, a l’altre és funcionament normal de les institucions democràtiques; el que en un lloc és ús abusiu dels mitjans públics, a l’altre és exemplaritat i pluralitat; el que en un lloc és pèrfida lluita pel poder, a l’altre és normalitat i equilibri institucional; el que en un lloc és nacionalisme opressiu, a l’altre és patriotisme constitucional, i així successivament. ¿I si comencéssim pel més elemental? La política és lluita pel poder, i en aquests moments hi ha una demanda forta de redistribució del poder (una demanda que, per motius diferents i en parcel·les distintes, representen tant Podem i els moviments socials com l’independentisme). Òbviament, qui té el poder es resisteix a cedir, i qui no el té utilitza els instruments de què disposa -molt inferiors als dels que el tenen- per intentar arrencar la seva quota. Entre aquests instruments hi ha una cosa tan vella com la construcció de l’hegemonia ideològica. La dreta espanyola la va aconseguir durant el període Aznar i, malgrat el parèntesi Zapatero, no l’ha perdut encara, al revés, ha arrossegat el PSOE cap a ella. Ara intenta defensar-la, com és lògic, amb tots els mitjans que té a l’abast, institucionals i polítics, amb l’ajuda del poder econòmic, i especialment bel·ligerant en la lluita contra Podem. El nacionalisme que s’ha desplaçat cap a la independència intenta construir la seva hegemonia ideològica a Catalunya, afavorit per la incapacitat dels que no són separatistes a l’hora de construir projectes atractius per competir-hi, més enllà de la defensa de l’statu quo. Per això la irrupció de Podem ha generat inquietud: s’ha obert una finestra alternativa amb impuls de canvi. Al mateix temps, hi ha una lluita per l’hegemonia ideològica dintre del sobiranisme. Qüestions de poder, elementals, com arreu. Partim d’aquesta realitat i sobre ella construïm tot el que vulgueu, però no intentem dissimular-la des de l’intransitiu discurs de la bondat dels uns i la maldat dels altres. Més raons i menys hipocresia.
2 . PRUDÈNCIA. Per posar vaselina al ja famós “cop de puny” de resposta a qui ofèn la teva mare, el Papa diu ara que la llibertat d’expressió “ha d’estar acompanyada de la prudència per no fer enfadar els altres”. La prudència és una gran virtut, però no és una virtut negativa, tot el contrari, la prudència és saber trobar el moment oportú per fer cada cosa i és saber dir a l’altre allò que li has de dir, i no pas contemporitzar per no molestar-lo. Es pot ser imprudent per excés, però també per defecte. És prudent aquell que en qualsevol ordre de la vida sap trobar el moment adequat per avançar, perquè la prudència no és contrària al progrés (científic, econòmic, social, polític), sinó que permet dominar-lo, conduir-lo. És prudent el que sap optimitzar les situacions afavorint el màxim nombre de persones possible, perquè no hi ha prudència sense justícia. I és prudent el que diu les coses que s’han de dir, quan s’han de dir i com s’han de dir. El respecte a l’altre passa per tractar-lo com a persona, i, per tant, per dir-li el que penses, que és la millor manera de prendre-te’l seriosament. No confonguem els manuals d’urbanitat amb la prudència. La prudència és una virtut que ens projecta cap enfora i que activa la relació amb els altres. Accelerar fora de temps és garantia d’estavellar-se. Frenar quan es pot avançar, per temor, fals respecte, aversió al risc o conformisme, és quedar-se enrere. El Papa ho sap molt bé: a vegades cal fer enfadar els altres, per honestedat, per obrir noves perspectives en unes societats en què la pèrdua de la noció de futur deixa els ciutadans sense expectatives. I bloquejar les expectatives és la pitjor de les imprudències, perquè desperta la temptació dels cops de puny.
