14/02/2016

Victòria russa a Síria

3 min
Les conseqüències d’un bombardeig rus a la ciutat siriana de Douma.

SENSE TREVA. Fa temps que Rússia té un pla per a Síria. És així com ha aconseguit convertir-se en la peça clau de qualsevol negociació política o diplomàtica sobre el futur del règim de Baixar al-Assad, com ha desplegat armament i soldats sobre el terreny fins a capgirar l’ofec de les tropes governamentals i com juga amb la debilitat de la resta de països que pretenen negociar el final de la guerra. Divendres de matinada s’acordava a la Conferència de Seguretat de Munic una “aturada de les hostilitats”, però la retòrica del cap de setmana, amb advertiments russos inclosos d’una segona Guerra Freda, tornava a evidenciar la fragilitat de qualsevol petit pas per alleugerir la catàstrofe humanitària. Les bombes continuen caient sobre Síria. El suport de l’aviació russa ha estat clau en el setge d’Alep, la segona ciutat més gran del país i capital econòmica avui convertida en l’últim gran bastió rebel a punt de caure.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

DIVISIÓ. Els experts asseguren que, malgrat que ningú parla sobre el paper d’una futura partició de Síria, les intervencions militars estrangeres -els russos a l’oest i els aliats contra Estat Islàmic al nord-est- semblen haver dibuixat ja una línia imaginària. “Els últims dos mesos hem vist una divisió efectiva de Síria en dues zones d’influència, una dominada per Moscou i l’altra per Washington”, confirmava aquest cap de setmana un oficial d’intel·ligència al Financial Times. I, atrapats entremig, els rebels que es van aixecar ara fa cinc anys, cada cop més sols.

EXPANSIÓ. Rússia està decidint la guerra siriana. No ho fa en solitari, ni és el seu únic objectiu, però Moscou ha traçat una estratègia que desplega punt per punt davant l’absència total de la resta de potències occidentals. Des del primer dia, els Estats Units d’Obama van pensar que aquesta no era la seva guerra i “es van equivocar”, com reconeixia el professor Bruce Jentleson, antic assessor de l’administració Clinton, la setmana passada a Barcelona. “Fa vint anys ens pensàvem que només havíem de solucionar el problema d’Israel i Palestina i ara resulta que hi ha un xoc entre sunnites i xiïtes, amb estats fallits a la regió que ens obliguen a recalibrar tota la nostra estratègia a la zona”, afegia Jentleson.

Mentrestant, Vladímir Putin ha començat una expansió regional que va més enllà del futur d’Al-Assad i que conjuga perfectament interessos polítics, econòmics i militars. Rússia veu com, finalment, amplia la seva àrea d’influència al Mediterrani, allà on la Unió Europea s’ha mostrat més feble els últims anys. Recobra el paper d’actor indispensable en qualsevol negociació internacional sobre Síria. I mentre el port del Tartús es converteix en una base marítima clau per a l’entrada d’armament rus per al règim d’Al-Assad, Moscou s’assegura també nous contractes per a l’exploració de les reserves petrolíferes de la costa mediterrània siriana.

Vladímir Putin ha aconseguit fer de la guerra siriana l’eix sobre el qual construeix un nou expansionisme, i el món s’ho mira i decideix ignorar-ho. És més fàcil pensar que pots tancar les portes a centenars de milers de refugiats que no pas acceptar que has estat incapaç, fins ara, de tenir una política exterior coherent, forta i humanitària.

stats