26/07/2016

Violència epidèmica

3 min
Mostres de dol per les víctimes de l’atac al centre comercial de Munic.

1 . CONTAGI. El furor assassí és contagiós. Alemanya ha viscut una setmana de pànic, amb quatre accions de violència que a efectes d’impacte ciutadà s’inscriuen en la sèrie de terror que viu Europa. No són accions relacionades entre si. I les autoritats alemanyes han estat curoses a l’hora de no fer associacions sense tenir proves i han resistit així a l’afany de molts mitjans de comunicació que corren a buscar el fil islamista davant de qualsevol atemptat, com si, igual que en el laberint del Minotaure, es preferís trobar algú al centre -el monstre- abans que constatar que està buit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dos d’aquests actes de violència sembla evident que no tenen cap relació amb el terrorisme jihadista, per molt que els seus autors tinguin arrels musulmanes: les motivacions del jove de 18 anys que es va suïcidar després de matar nou persones en un centre comercial de Munic estaven en l’àmbit psicopatològic, i el cas del sirià sol·licitant d’asil que va matar una dona embarassada a Reutlingen sembla vinculat a la violència de gènere. L’atac amb destral d’un refugiat afganès de 17 anys en un tren de Würzburg va ser reivindicat per l’ISIS sense que els lligams estiguin clars. Només en el cas de l’emigrant sirià de 27 anys que es va suïcidar fent detonar una bomba en un bar d’Ansbach, i –segons sembla– en l’atac d’aquest dimarts a una església de Normandia, estaria provada la seva condició de combatents de l’ISIS. La violència es propaga: la presència reiterada als mitjans de comunicació de l’espectacle del terror pot fer epidèmia. Estimula els militants de l’ISIS, però també fa sortir del seu cau persones que no tenen res a veure amb el jihadisme però que se senten fascinades davant la possibilitat de sortir del sentiment d’humiliació en què viuen i convertir-se en portada. El propi instint de supervivència decau davant d’aquesta expectativa.

Naturalment, tot plegat augmenta el clima d’incertesa. Era Clément Rosset qui deia que “si la incertesa és cruel és perquè la necessitat de certesa és peremptòria i aparentment impossible d’eradicar en la majoria de la gent”. La propagació mimètica de la violència fa que la por es multipliqui. D’una banda, augmenta el desconcert que genera el terrorisme suïcida, el que en podríem dir ruptura del pacte antropològic. Tendim a pensar que entre dues persones hi ha com a mínim una cosa en comú: que ni l’una ni l’altra volen morir. Quan una de les dues està disposada a immolar-se, ja no queda res a compartir. D’altra banda, afavoreix el principal objectiu del terrorisme jihadista quan actua al món occidental: que per sobre de tot es parli d’ell. Saben perfectament que és una falsa guerra i que no la poden guanyar. Però que poden fer mal amb la seva omnipresència, per la via de la repetició de la violència. I qualsevol forma de mimetisme, encara que no tingui res a veure amb ells, suma. Per això em sembla errat insistir en el discurs de la guerra contra el jihadisme: és donar-los el reconeixement que busquen.

2 . SORTIDES. Probablement el jihadisme s’ofegarà en l’absurditat de la repetició d’accions demencials. Que l’absurd acabi sent una vacuna que destrueixi el virus que ells volen propagar: enfrontar els musulmans d’Europa amb la resta de la població. El filòsof Yves Michaud respon a Le Monde a una pregunta sobre cap on pot evolucionar la resposta de la ciutadania francesa a la reiteració terrorista. Michaud veu dues vies possibles: la israeliana i la francesa. La israeliana consisteix a acostumar-se a conviure amb la por, vivint permanentment en alerta. La francesa seria intentar respondre “amb un hedonisme reforçat”. És a dir, contra la por, viure la vida. A la pràctica tinc la sensació que les dues figures coexisteixen. Hi ha ciutadans que intenten reivindicar la vida i s’esforcen a recuperar la normalitat i defensar la societat liberal, però també n’hi ha que busquen refugi en els discursos d’exclusió, en la construcció del cap de turc i en les demandes d’autoritat. Les sobreactuacions bel·licistes dels governs i la irresponsabilitat d’algunes oposicions -com la dreta francesa- no ajuden gaire al clima de serenitat i de defensa de la societat oberta. I donen ales a l’extrema dreta arreu.

stats