Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Violència, pietat i silenci

La violència senyoreja els carrers d'Anglaterra, ferotge i descontrolada, com si haguéssim reculat a la més alta i obscura Edat Mitjana. Quan la fera atàvica es desperta, correm-hi tots. A la revista online Vice , el març passat el periodista Graham Johnson, després d'haver conviscut amb algunes bandes juvenils armades fins al coll, vaticinava el que ha passat. "He sentit -deia- que en donen la culpa als videojocs, al rap, al rock, a les escoles, a l'absència de pares, a l'atur, a la tele. Però la raó principal és la forma extrema de capitalisme d'aquest país, on l'economia submergida creix a l'hora que l'economia emergent: passa arreu, a Londres, a Liverpool, a Manchester". Johnson descrivia joves carregats d'armes, agressius, adoradors de les pistoles, odiats per la gent i acorralats per la policia. I deia que alguna cosa esclataria aviat. Però en els mateixos joves hi trobava espurnes de tendresa, de pietat...

I llavors, en reconèixer el punt de llum en la foscor, he pensat en la mort callada del poeta Bartomeu Fiol, que ens ha agafat tan desprevinguts com les bandositats angleses. El Fiol que parlava del XX com "el segle de la Megamort" i que ens deixa una obra tan excepcional, tan humana, com desconeguda pel gran públic. Però molts han vaticinat que acabarà, finalment mut, sent un clàssic: " No ens ha de fer por / arribar al silenci, / gens de por / restar en silenci, / decents com una pedra o un animal".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT