Viralitats
HEROIS. Ken Bone, el senyor del bigoti particular del segon debat entre Donald Trump i Hillary Clinton, va ser una mena d’heroi de 24 hores. El seu voluminós jersei vermell i una cara de certa resignació per haver de presenciar el que li semblava “una discussió entre el papa i la mama” el van convertir en l’home de la nit. L’espectador normal que trenca el guió d’un espectacle polític mesurat en l’estètica i excessiu en la retòrica. Mitjans, analistes i bloguers van considerar Bone -que enmig d’aquell debat tens i denigrant va demanar als candidats per la seva la política energètica- la personificació del votant indecís. El cicle informatiu a la velocitat de parpelleig d’internet va reproduir aquella cara rodona i el seu bigoti vintage durant hores. La CNN el va declarar el guanyador de la nit. Els portals de venda online amb jerseis vermells com el del Ken -que, en realitat, tenia previst posar-se un vestit verd oliva, però li havia quedat petit- van esgotar existències. El nombre de seguidors a Twitter de l’home normal es van multiplicar i els mems amb la seva imatge corrien per la xarxa. Però l’entronització va ser tan ràpida com la caiguda.
POLÈMIQUES. Tot just cinc dies després d’aquell segon duel Clinton-Trump, i d’algunes entrevistes concedides a cadenes de televisió, comencen a aparèixer els primers articles de crítica: per haver intentat guanyar diners amb la popularitat o per polèmiques declaracions fetes en alguns dels molts fòrums de debat en què ja havia participat abans. El suposat anonimat de la xarxa va deixar al descobert comentaris racistes i masclistes, que, maldestre, va intentar explicar.
Bone es converteix en qüestió de dies en un heroi caigut. Criticat i ràpidament oblidat. Fagocitat per la viralitat. Una víctima insignificant en l’allau dels 500 milions de tuits que s’envien cada dia en les prop de set hores de gravacions que es pugen a YouTube cada segon o entre els 1.700 milions de comptes a Facebook actius arreu del món.
FRONTS. El 59% dels usuaris de Twitter als Estats Units confien en aquesta xarxa per informar-se del que passa en temps real. La nostra mirada s’ha transformat. Quedem atrapats per una anècdota vestida de vermell. Ens convertim en una espècie de voyeurs de la realitat. Assistim des de la comoditat de la nostra taula de treball a un bombardeig sagnant sobre un barri d’Alep. Repiulem notícies sobre operacions militars a l’Iraq amb etiquetes que sembla que anunciïn pel·lícules de ficció (com l’#AllEyesOnISIS que, des dels Estats Units, anunciava l’inici dels atacs contra l’Estat Islàmic per part d’una coalició internacional el 2014). La guerra s’explica des de la viralitat com es difondria la sortida de l’últim treball de Beyoncé. I cada missatge, cada idea, s’amplifica, s’adapta i s’escampa a través d’internet.
Les xarxes socials són un front més en cada conflicte. El front més global, més immediat. Internet es converteix en un instrument de reclutament, en terreny de xoc de la propaganda i la contrapropaganda, però també en eina de denúncia d’abusos i crims de guerra, de mobilització contra governs corruptes o tirànics. Empodera els agressors però també dóna veu a les víctimes. Crea herois de ficció, com Ken Bone, i falses polèmiques. Ens pot fer més informats però també més vulnerables.
