Visca el Barça d'en Pep quan no guanya (i 2)

Diumenge vaig escriure ara i aquí "Visca el Barça d'en Pep encara que perdi", i tres dies després em veig obligat a repetir-me. Obligat per una eliminació cruel, però igual de convençut, o més, i bastant més fotut, molt més. Fa una estona cridàvem al Camp Nou "Ser del Barça és el millor que hi ha" amb serenitat i disciplina al final del partit, amb ganes d'agradar-nos, de reivindicar que estem aprenent a perdre. Com costa això de perdre, quan t'han acostumat tan bé com aquest equip, el millor de la història, un equip al qual mai direm prou vegades gràcies, gràcies i gràcies. I ara què? Doncs ara arriba l'hora de la veritat, ara sí que sabrem com és per dins el nou barcelonisme, com sabrem combinar la crítica necessària i saludable amb l'instint autodestructiu i rebentista, que estava esperant ansiós i sortirà amb força. Per valorar com cal la nit de Stamford Bridge n'has de viure una de trista com la d'ahir al Camp Nou. I per entendre la força del 2-6 al Bernabéu convé recordar l'1-2 de dissabte passat. Hi ha una cosa crua però inapel·lable, que tantes victòries i un joc tan espectacular feien difícil distingir qui celebrava el model i qui s'hi apuntava només pels resultats. No hi havia cap pressa per distingir l'amor incondicional de l'interessat. Però aviat ho sabrem. I en això sóc optimista: aquest equip ha fet millor l'afició. Segur.