Viure pitjor que els pares

De totes les calamitats socials que provoca la crisi, des del meu punt de vista, la pitjor és la impressionant taxa d'atur entre els joves. Segons l'EPA del primer trimestre d'enguany, a Catalunya l'atur entre els 16 i 19 anys és del 71,5%, i entre els 20 i 24 anys, del 48,1%. La mitjana per a tots els grups d'edat és del 24,4%. Les conseqüències immediates potser no són la dada més greu, perquè poc o molt els més joves encara compten amb el suport familiar, i en aquestes edats es poden refugiar en les institucions formatives. En canvi, a mitjà i llarg termini pot derivar en una situació dramàtica ara com ara difícil de preveure.

DADES COM AQUESTA semblen confirmar la idea que ara es va repetint amb insistència: "Per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares". Tanmateix, el pronòstic és força més antic que no pas la crisi que ara patim. La primera vegada que ho vaig sentir dir en un auditori ampli va ser en una conferència del llavors president Jordi Pujol de pot fer ben bé quinze anys. Llavors, lògicament, Pujol no es referia a aquest dramàtic atur juvenil sinó a qüestions més de fons derivades de la insostenibilitat del model de benestar en què estàvem instal·lats. En aquells moments el pronòstic es limitava a suggerir que els nostres fills no podrien seguir vivint en un model de creixement il·limitat, amb serveis i béns materials cada vegada més generosos. I vaig tenir la impressió que gairebé ningú no es donava per al·ludit.

ARA, QUAN TOT AFAVOREIX la comprensió d'aquella vella idea, crec que és convenient mantenir el doble pla de reflexió. D'una banda, el del dramatisme de la manca d'ocupació en l'edat més productiva de la persona, quan es forja la solidesa d'una cultura de treball i just quan hom construeix una perspectiva de vida orientada al futur. Que alguns titulats universitaris i joves ben formats professionalment trobin oportunitats a l'estranger no hauria de ser vist necessàriament com una desgràcia, certament, ni que la sortida sigui forçada. Però això no resol la situació de la majoria que, per raons diverses, no poden emprendre aquesta via. A més, la manca d'expectatives de trobar feina posa en qüestió tot el sistema formatiu, universitari i professionalitzador, que ni pot planificar l'oferta en funció de necessitats futures, ni pot ignorar que està abocant milers de joves al no-res laboral.

D'ALTRA BANDA, HEM DE RECORDAR que més enllà de la crisi actual, o més ben dit, com a causa de fons d'aquesta crisi, hi ha hagut un model de creixement artificiós en què no hauríem de tornar a caure. L'expectativa d'un benestar material il·limitat i aconseguit amb poc esforç sustentava la idea de progrés social i ens ha dut al col·lapse actual. En el seu moment, dir que els fills no viurien tan bé com els pares no hauria d'haver-se entès com un mal averany. Tot el contrari: ho hauríem d'haver entès com un esperó per buscar altres models de benestar no basats en el consum de béns materials, en els excessos de despesa energètica o en l'ús abusiu i irresponsable dels avantatges de l'estat del benestar. Ho escrivia fa gairebé un any Melcior Comes: "El més i millor mancat de qualsevol sentit de realitat és el que ens ha portat ara al menys i pitjor ". Efectivament, una paradoxa més d'aquelles que els sociòlegs coneixem com a "conseqüències no intencionades de l'acció social". I, en aquest sentit, estic en desacord amb el sociòleg Michel Wieviorka, que en una entrevista a La Vanguardia (18/6/2011) considerava un fracàs que els fills ja visquin pitjor que els pares. No: el fracàs ha estat no haver sabut posar les expectatives de benestar nostres i dels nostres fills fora del creixement exclusivament material. Si ho haguéssim entès bé, no hauríem acabat amb un autocompliment de profecia tan dramàtic com aquest.