Publicitat
Publicitat

Viure sense tu

Malgrat l'extraordinària pressió de la metròpoli espanyola per homogeneïtzar-nos, i tot i estar encadenats d'una manera encara molt i molt notable als mitjans d'incomunicació nacional, el País Basc i Catalunya han resistit bé a allò que se n'ha dit el tsunami blau: la brutal majoria absoluta del PP a les darreres eleccions generals. Naturalment, això no significa que no ens hagi deixat xops. Però el cert és que només ho ha fet en allò que ja era l'espai més políticament colonitzat.

EFECTIVAMENT, L'ONADA GEGANT espanyola, aquí, s'ha emportat gairebé la meitat de les platges socialistes. L'ensulsiada del PSC no ha estat efecte de cap tripartit ni de cap crisi interpretable en clau interna, sinó motivada per raons estrictament espanyoles. Haver cregut que podia ser una bona candidata per Catalunya una ministra de l'exèrcit a qui no havíem vist per aquí més que per les festes de guardar, era una insensatesa. I més quan a Madrid no havia defensat cap interès català i si teníem en compte que fins fa quatre dies havia estat la nineta dels ulls del gran perdedor, Rodríguez Zapatero. Retornar la Chacón a Catalunya, sabent-la aspirant a fer carrera a la política espanyola, tenia alguna cosa d'aquesta arrogància política que encega els partits quan han perdut el contacte amb la realitat.

I ENCARA UN APUNT MÉS: la campanya socialista a Catalunya es va fer -que ja és "es colmo", per dir-ho a l'estil APM?- enfilant-la més contra el govern de CiU, un error d'una magnitud sideral, que contra el PP, que en tot cas és per on els plorava la criatura. Si fa quatre dies, a les municipals, CiU ja havia demostrat que la seva política de responsabilitat pressupostària li permetia fer l'avenç més gran des del 1979, què podia fer pensar al PSC que ara es menjarien la coalició atacant-la per les "retallades" -recordeu aquell gest estudiat i repetit fins a la nàusea de la Chacón, amb el palmell pla de la mà, com si tallés alguna cosa- que ells mateixos havien imposat? En resum, la del PSC és una ensulsiada tan espanyola com la campanya en clau espanyola que Zaragoza havia imposat, com si des del 2010, amb la culminació de l'agressió a l'Estatut i la manifestació del 10-J, aquí no hagués passat res. Ara al PSC li toca la gran responsabilitat de saber quina és aquesta meitat de vot perdut: la que li aportava el PSOE o la meitat catalanista. Una lectura que serà clau per orientar el seu proper congrés.

EN CANVI, L'ONADA gegant espanyola no ha canviat el paper d'extra que té el PP en la política catalana. D'una banda, no ha superat el nombre de diputats que havia aconseguit Josep Piqué, el seu candidat més moderat i més clarament propulsor d'una via catalana, la d'aquell PPC que va durar tan poc. De l'altra, ha mantingut el diferencial de vot habitual respecte al pes que el PP té a Espanya amb un 23,9 per cent menys de suport a Catalunya, encara dues dècimes més gran que el 2008. Més enllà de la magnitud de la distància, aquesta encara es fa més significativa pel fet que les expectatives eren les contràries. Diumenge a la nit, els dirigents catalans del PP no eren capaços, en vista dels resultats, de canviar de discurs i seguien parlant en clau espanyola: "Catalunya i Espanya ja són el mateix", deia un jovenet, encara amb la consigna electoral gravada al seu USB mental.

I TOT AIXÒ SENSE OBLIDAR el més rellevant: que diumenge es votava en unes eleccions espanyoles. Dit d'una altra manera, que Catalunya -com el País Basc- quan mira a Madrid, encara se sent més lluny. Al contrari de la cançó de la Bonet, ja podem cantar: "Viure sense tu, quin dolç aprenentatge..."

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT