De Vivaldi a Francesconi
Liceu.- Al Liceu en dos dies es pogueren contemplar dues òperes, tan interessants com antagòniques. Per una banda, Teuzzone, d’Antonio Vivaldi, i per una altra, Quartett, del contemporani Luca Francesconi. La primera en versió concert, la segona amb una espectacular escenogràfica del ‘furero’ Àlex Ollé. La del Prete Rosso pot ser ben bé que no s’hagués representat ni mitja dotzena de vegades des que es va estrenar a Màntua fa gairebé quatre-cents anys i redescoberta i enregistrada per Jordi Savall i la seva orquestra Le Concert des Nations. Una bona raó perquè es representi al Gran Teatre del Liceu dirigida pel mateix Savall i la seva formació musical habitual. Naturalment en versió concert, perquè en les quaranta òperes de Vivaldi, un stajanovista capaç de compondre una òpera en menys d’una setmana, entre els seus recitatius - Teuzzone en té cinquanta- i els seus pasticcios i reiteracions, no hi ha gaire marge per a una dramatúrgia com es podria entendre avui. En qualsevol cas, tenir Jordi Savall al davant representa alguna cosa més que tan sols escoltar música. És com anar una mica més enllà, encara que potser en aquest cas es podria dir que Teuzzone va ser un concert d’una música que el seu dia es va dir òpera, molt més que una òpera en versió concert. Ja no tan sols per les circumstàncies esmentades, perquè a més a més, llevat dels intents de Paolo Lopez com a Teuzzone i Sonia Prina com la seva estimada Zelinda, que varen posar alguna cosa més a la interpretació que la seva veu, la resta es va limitar a cantar o recitar els seus fragments sense gaire passió, tot i la qualitat de Roberta Mameli com a Cino. El resum és un repartiment molt desigual, fins i tot, o sobretot, en l’actitud, com la de Furio Zanas, que semblava estar fent una primera lectura, mentre que Lopez va anar creixent a mesura que el seu personatge anava agafant protagonisme, tot i no ser un Teuzzone ad hoc. Per la seva banda, Savall i els seus músics donaren una altra lliçó d’exquisidesa musical, qualitat en els matisos, empenta en els moments que la història ho requeria, amb la qual cosa el tot plegat va quedar compensat i amb el valor afegit d’una troballa que difícilment hauríem pogut veure sobre un escenari.
Quartett, de Luca Francesconi, és la translació operística que signa el mateix compositor de l’adaptació teatral de Heiner Müller de la novel·la epistolar de Choderlos de Laclos, traslladada al cinema en nombroses ocasions, per Roger Vadim, Stephen Frears o Milos Forman, Les liasons dangereuses. L’espectacular i efectista posada en escena és d’Àlex Ollé. Una caixa suspesa en l’aire, aguantada per una teranyina de cables d’acer, és l’habitacle on el vescomte de Valmont i la marquesa de Merteuil es veuran les cares i alguna cosa més. Dos cantants com a únics protagonistes, Robin Adams i Allison Cook, els dos únics que ho han fet en les gairebé cinquanta representacions que actualment comptabilitza l’obra. Bàsicament dos personatges únics, Merteuil i Valmont, encara que en un moment es desdoblen de manera tangencial en Cécil de Volanges i Madame de Tourvel. Un tour de force majestuós per part del tenor i la soprano, que no tenen ni un minut de descans dels vuitanta que dura la funció, mostrant no pocs registres i tots els escalons de la seva tessitura. No ho és menys l’esforç del director musical, Peter Rundel, amb molts fronts oberts que necessiten la màxima concentració perquè tot tingui una estructura homogènia. A tot això, a més de l’orquestra i dels dos protagonistes, Francesconi hi ha afegit música i veus enregistrades anteriorment, que fan que tot plegat no et permeti com a espectador la més mínima relaxació. Òpera contemporània d’alt voltatge en tots els aspectes. Naturalment hi va haver desercions. I molts “bravi” en finalitzar.
