Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Vol dir que no és massa menjar?

Entro en un restaurant japonès del carrer Rosselló cantonada Muntaner, de Barcelona. No fa gaire que l'han obert i és prou bo. Vull dir que té unes pretensions. És al costat d'un altre restaurant japonès, aquest molt més modest. Sec a la barra i li demano a la cambrera una amanida de cogombre amb vinagre, tempura i un variat de sushi i sashimi. La cambrera em mira. Fa que no amb el cap. "No trobes que estàs demanant massa menjar?", em diu. (M'ho diu en espanyol, eh? Jo ho tradueixo amb permís de Javier Arenas.) "Ah sí?", dic. Però ho dic per dir, perquè a mi no em sembla estar demanant massa menjar. No és el primer cop que em passa, això de trobar cambrers amb vocació de personal shoppers alhora que de dietistes.

En aquest punt, la cambrera hauria d'apuntar i marxar, però no apunta i no marxa. M'ho torna a repetir. "Jo crec que has demanat massa menjar. No et sembla?" No. Si m'ho semblés no l'hauria demanat. Ningú no demana massa menjar si li sembla que ha demanat massa menjar. Només demana massa menjar si li sembla que no ha demanat massa menjar. Però per no semblar una mòrbida i una golafre, claudico. Li suggereixo que no em porti l'amanida, doncs. És llàstima, perquè em venia de gust, però prefereixo quedar-me sense l'amanida que sense les altres coses. El que passa és que aquesta solució tampoc no li sembla bé. Torna a fer que no amb el cap. "Jo el que trauria és el tempura", declara. Ostres, quin greu. Tan de gust que em venia la tempura. Però obeeixo (sóc una pusil·lànime). Em menjo l'amanida i i el variat de sushi i sashimi... I, efectivament, em quedo amb gana. Em menjaria un tempura.

"Com ha anat? N'has tingut prou, no?", pregunta ella, quan em porta el compte. "Sí, sí", contesto jo. Pago, surto i entro al japonès del costat. Demano si tenen taula per dinar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT