Ferran Sàez Mateu
13/01/2011

Vull pagar

3 min
Rodriguez, Zapatero

El dia 4 de gener llegia a l'ARA unes enigmàtiques declaracions que el president del govern espanyol havia fet a l'emissora Onda Cero. José Luis Rodríguez Zapatero es mostrava contrari a l'opció del copagament sanitari perquè, segons ell, "l'estalvi és molt petit i, en canvi, té el risc de desincentivar la prevenció en salut". És més que probable que aquesta estranya idea formi part de l'argumentari oficial del ministeri de Sanitat comandat per la seva titular, Leire Pajín.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Entenc que es pugui estar en contra del copagament, i comprenc també que no es vulgui desincentivar la prevenció en salut. El que no acabo d'entendre és què té a veure una cosa amb l'altra. Parlo, esclar, d'arguments racionals, no de prejudicis ideològics.

I és que aquest és justament el nucli de la qüestió. Des de la perspectiva de la socialdemocràcia, l'estat del benestar ha deixat de ser un noble objectiu polític al qual calia tendir per transformar-se en una espècie de veritat revelada que ni tan sols es pot matisar o corregir puntualment. En aquest sentit, la base de l'actitud de Zapatero i altres líders socialistes té més a veure amb el conreu de la pròpia identitat ideològica -que, al cap i a la fi, és la seva marca electoral- que no pas amb l'exercici responsable de la professió política.

La piràmide demogràfica de l'any 1960 feia preveure que l'estat del benestar es podria mantenir indefinidament (no dic "seria sostenible" perquè aquesta expressió comença a fer pudor). Mig segle després, l'any 2011, sabem que això no pot ser, tret que la pressió fiscal arribi al límit de la desincentivació dels que sostenim l'artefacte amb una part cada cop més important dels nostres ingressos.

Per entendre millor aquesta qüestió, sembla important recordar que el copagament sanitari ja existeix -i per força continuarà existint- en la mesura que deriva dels impostos que nosaltres paguem. Una part molt important d'aquests impostos van a parar justament a la sanitat. En aquest sentit, el terme és equívoc i fins i tot distorsionador.

El que es proposa és només racionalitzar aquest finançament en funció de les necessitats i de les possibilitats de cadascú, que no són les mateixes ni en termes absoluts ni relatius (el nostre nivell de dependència i els nostres ingressos varien substancialment al llarg de la vida). Però vet aquí que ensopeguem amb el dogma intocable de la universalitat de l'estat del benestar! Ningú no ha de pagar un ral, tant si és multimilionari com si viu sota un pont.

Podria semblar que aquesta idea deriva del principi d'igualtat, però és evident que això no és així: una persona amb una discapacitat o amb uns ingressos molt baixos continuarà tenint les coses més complicades que una altra que disposa d'un nivell adquisitiu més alt. De fet, les tindrà més complicades per culpa d'aquesta universalitat de l'estat del benestar.

Els -posem per cas- quinze euros per visita mèdica que pot pagar una persona amb un determinat nivell d'ingressos, els deu que en pot pagar una altra i els cinquanta cèntims de la de més enllà servirien perquè les persones veritablement necessitades tinguessin una vida millor. Ras i curt: les condicions de vida d'una persona jove, sana i amb uns ingressos dignes no tenen res a veure amb les d'un avi sense recursos, ni amb les d'un malalt crònic.

Així, doncs, per què redimonis hem d'actuar com si les seves necessitats i les seves possibilitats fossin les mateixes? Aquesta actitud és manifestament irracional, i el seu únic objectiu és el manteniment, pels mitjans que sigui, d'un prejudici ideològic tronat.

Jo vull pagar ara per no haver de pagar el doble o el triple quan sigui un jubilat i el sistema s'hagi ensorrat. Vull pagar ara perquè puc, i m'agradaria no haver de pagar quan no pugui, que pot ser demà mateix. Vull pagar, en definitiva, perquè crec que la racionalitat política i els misteris inescrutables de la providència són coses diferents.

stats