En Wert i jo
No es fiqui mai amb lingüistes. Ahir que és fresc, el sempre admirat Albert Pla Nualart em dedicava, a la pàgina del costat, un amable article-castanya en què explicava que els meus arguments a favor de la cooficialitat del català en una hipotètica Catalunya independent eren inconsistents, ingenus, surrealistes i propers als postulats del ministre Wert. Déu n'hi do. Es va descuidar de mencionar que tinc els dits del mig dels peus més curts del que toca, però ja s'entén que ni tan sols la contrastada intel·ligència del company Albert Pla pot endevinar segons quines coses.
Des de la meva ingenuïtat i la meva inconsistència, que són proverbials, em vaig divertir d'allò més amb la lectura de l'article del nostre lingüista de capçalera, i encara més amb alguns dels comentaris que va suscitar per part dels lectors sempre benemèrits. No vaig poder evitar posar-li un Skype al ministre Wert per celebrar-ho plegats amb grans riallades, i amb una copa de whisky Lagavulin Gran Reserva amb gel d'importació islandesa. A mi, el que més m'agrada és agredir la llengua catalana amb l'objectiu de fer el joc als nacionalistes espanyols més ferotges. Com sap tothom que em coneix, he dedicat els últims vint anys de la meva vida exactament a això.
Mentrestant, el lector JordiEst, de Terrassa, a qui se li ha d'agrair que no sopés figues de moro durant l'última setmana, va resumir força bé el que volia dir un servidor: català com a llengua vehicular a l'ensenyament, des de l'escoleta fins a la universitat; català com a llengua preferent en l'administració i en els mitjans públics, i castellà com a llengua cooficial en cadascun d'aquests àmbits, i sempre perfectament homologable, des del punt de vista dels drets ciutadans, a la llengua preferent. Això és tot. No es tracta de cap acomplexament, ni de fer el joc als nacionalistes espanyols, ni d'anar amb cap lliri a la mà. A mi, el que sembla acomplexat, i propi de qui va amb el lliri a la mà, i de qui fa el joc dels nacionalistes espanyols, i fins i tot de qui es vol apuntar mèrits a compte dels instints més baixos, és fantasiejar amb una Catalunya en què el castellà sigui una llengua residual. Això fa moltes dècades que és impossible, i ho serà per sempre més.
Hi ha encara un defecte en tota aquesta polèmica, i és que tots parlem com si Catalunya hagués de ser un país independent en els propers temps. No està escrit enlloc que hagi de ser així, ni tan sols que Catalunya hagi de ser mai un subjecte de sobirania prou potent per legislar completament les seves pròpies polítiques lingüístiques. Falta encara molt camí, que ja veurem fins on ens porta. Mentrestant, insultar els escriptors que, bé o malament, fem el que podem per donar vida al català, o atribuir-nos intencionalitats que ni de lluny ens han passat pel cap, em sembla un mal camí. Un moment, que truco al ministre Wert (ens admirem molt l'un a l'altre) i quedo amb ell per fer el vermut. La meva inconsistència permetrà que ell em dicti la meva pròxima columna.
