Publicitat
Publicitat

'Will we ever learn?'

Així acabava una cançó de Pete Seeger que molts deuen recordar millor pel seu començament: Where have all the flowers gone? Què se n'ha fet d'aquelles flors? Era una cançó del temps de la Guerra del Vietnam i les flors una metàfora del jovent, que s'havia fet gran i havia anat a la guerra amb els resultats de tothom coneguts: cossos repatriats en bosses de plàstic, la massacre de My Lai, la caiguda de Saigon, el cementiri d'Arlington. Ara i aquí, les flors són els joves i rejovenits independentistes. On caram s'han ficat? ¿És que s'han fet grans en una legislatura i es resignen a estancar-se en la història dels darrers 30 anys? Fem memòria del passat recent. CiU arribà al postpujolisme amb la seva ànima venalment despullada pel Pacte del Majestic. Fins i tot amb majoria absoluta del PP i sense res a negociar, Pujol preferí les liaisons dangereux al pacte entre germans. El 2003 Carod-Rovira rendibilitzà el malestar d'una part de l'electorat de CiU, que a còpia de desenganys semblava haver après alguna cosa. Però encegat per l'èxit, Carod pretengué governar des del ressentiment i l'absurd ideològic. La direcció d'Esquerra -tota ella- veia compatibles independència i federalisme, albirant una llarguíssima etapa de cohabitació de la qual resultaria la transmigració del vot socialista cap a una Esquerra esdevinguda "no-nacionalista", aquell mateix vot que ara, amb coherència nacional-frontista s'està passant massivament al PP. El segon tripartit escombrà les restes catalanistes del PSC, portant-lo a la crisi actual, però si aquest fou l'objectiu patriòtic d'ERC ningú els l'haurà reconegut. El que ha quedat a la consciència dels exmilitants és la ira pel pacte contra natura amb el partit responsable de l'asfíxia econòmica i els dèficits solidaris, el que governant a Catalunya i a Espanya laminà l'estatut i es felicità pel seu anorreament.

Les eleccions de novembre del 2010 foren de justícia poètica. Llastada per una estratègia defensada obcecadament fins al final, ERC tocà fons. Tots els seus càrrecs passaren a segon terme o es jubilaren si us plau per força. Els més rebecs a la realitat sucumbiren a la renovació iniciada o escenificada al congrés del setembre passat. En dos mesos la nova direcció d'ERC no sols ha enterrat el tripartit sinó que ha sabut recuperar forces inútilment esventades per la direcció anterior. Ha pactat amb Reagrupament i sembla anteposar el país al tacticisme.

Ah, si sabéssiu com l'autocrítica ens ha trigat! Tot i així, l'alçament de llum no acaba de produir-se. Puigcercós encara controla l'aparell, limitant l'autonomia de la nova direcció, que, per exemple, no ha estat capaç de decidir la llista per Girona, la circumscripció més tocada a les passades eleccions al Parlament. De veritat s'ha fet net a ERC? Sols hi ha una manera de saber-ho: repeuant la nova directiva amb uns bons resultats.

Retirant el vot, els electors van forçar una correcció. El rellotge d'ERC torna a posar-se a l'hora del país. Però quan sembla que triomfa el seny, és el país el que va a tres quarts de quinze. On són els independentistes? Als sondejos, ERC amb prou feines conserva els tres diputats, lluny dels vuit que tragué el 2004, quan estadísticament hi havia molts menys independentistes. Els psicòlegs saben que els estímuls positius reforcen la conducta mentre que els desagradables dissuadeixen. És el clàssic bastó i pastanaga. Però si no hi pastanaga quan hauria d'haver-n'hi, la manca d'estímul resulta tant dissuasiva com el bastó ben administrat. Al cap i a la fi, quin criteri decidirà l'acció virtuosa si el món s'ha tornat indiferent a la virtut? La pregunta amb què acaba la cançó de Seeger també es podria traduir per "quan sabrem ser consistents?". Ara tocaria que l'independentisme sortís de l'abstenció on s'ha encauat, abandonés la noble protesta del vot en blanc i rectifiqués el vot útil -ara ja inútil- amb què es liquidà el tripartit.

Ras i curt, convindria votar sense ressentiment. La millor manera de reconduir els partits que fugen d'estudi és passar factura a l'engany, incentivant la coherència ideològica i la claredat retòrica, però també estimulant positivament el retorn al compromís. Ara que ERC fa finta de penedir-se, és l'elector independentista qui ha de revisar la seva estratègia i tornar a fer confiança, ni que sigui cautelarment, per tal d'influir positivament en el procés polític. La independència no vindrà de l'abstenció ni de les males companyies. Sols pot venir de la mà de partits que la prioritzin al programa i la facin néixer amb les seves polítiques. Debades l'esperarem dels que estan lligats a l'Estat amb vincles inconfessables. O és que no sabem reconèixer el retorn d'una vella, coneguda olor? Oh, when will we ever learn?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT