Xarel·lo negre

Al serial La Riera, de TV3, que passa en un restaurant de categoria, dilluns s’hi esdevenia una escena, cap al minut deu, que va fer que expulsés el glop de vi que m’estava introduint. A l’establiment figura que hi servien un cupatge de “xarel·lo i garnatxa del Penedès”. El cambrer de vins va dir aproximadament que tenia “notes de vainilla” que “anaven molt bé amb el peix”.

Diguem, primer de tot, que “xarel·lo i garnatxa” no és un cupatge gaire habitual, perquè al Penedès de garnatxa blanca no n’hi ha gaire. Si em poso a rumiar, només em ve al cap una ampolla d’aquesta DO que contingui les dues varietats que diem; el Núvol, del celler Alemany i Corrió. La parella d’enòlegs d’aquest celler (autors del memorable i sempre destapable Sot Lefriec) tenen unes vinyes de garnatxa blanca de 15 anys. El Núvol és un vi de 14 euros, molt pensat per a l’exportació, fàcil, porno i modern. La garnatxa, allà dins, hi aporta rusticitat i uns gustos més primaris. Jo diria que els autors del vi van a la recerca de la mineralitat, però no voldria ara fer-me la sommelier.

Si els parlo de tot plegat és perquè quan el cambrer de vins del serial va servir l’ampolla, va resultar que el vi era negre. Les copes eren grans, podrien servir per a blanc o per a negre, però el vi era negre. Ara que figura que finalment als restaurants catalans s’hi beu més vi català, ara que al Penedès s’hi està fent aquesta campanya tan potent per donar al xarel·lo el lloc d’honor que mereix, a La Riera serveixen garnatxa amb xarel·lo negre. Suposo que tot té una explicació. A la sèrie hi deu haver un assessor, i segurament va assessorar bé. Però, qui sap? Potser a mig rodatge l’ampolla de vi blanc que tenien preparada es va trencar i en van haver d’agafar una a cuita-corrents del plató d’algun altre programa. Per exemple, del religiós Signes dels temps.