Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

El Xavi i l'Alícia tenen una idea

La parella còmica formada per Xavier García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho ha descobert (sense la concurrència, que se sàpiga, de substàncies estimulants) la solució mai no trobada fins ara al problema de la immigració: es tracta de fixar un nombre màxim, un numerus clausus d'estrangers per municipi, ciutat o població, considerant variables (m'imagino) com la xifra del cens i la taxa d'atur. És a dir, a la ciutat de Z correspon un màxim N d'immigrants, i a partir d'aquesta xifra, com deien a La llista de Schindler , s'estén l'abisme. Si vostè acaba d'arribar a la ciutat de Z a bord de la seva pastera o del seu tren de la misèria, però es dóna la circumstància que és vostè l'immigrant N+1, no cal ni que es prengui la molèstia de buscar una feina il·legal: es troba fora de la quota establerta i ja pot girar cua, perquè allà no hi cap ningú més. Un sistema simple i desproblematitzat, com les ments pensants que l'han ideat. Sembla mentida que ningú fins a aquest moment (ni tan sols Le Pen, pare i filla, ni el caimano Berlusconi) hi hagués caigut abans.

La pretensió de García Camacho, o de Sánchez Albiol ( tanto monta monta tanto ), és marcar perfil i paquet a la seu pepera de Génova, 14 (la que compta), amb un discurs fort a propòsit de la immigració, que és un tema que sempre excita les papil·les electorals del populisme neolerrouxista com el que ells representen. La idea seria que Don Mariano, Cospedal, Sáenz de Santamaría i altres capitostos insignes del partit-hegemònic-a-tot-arreu-menys-a-Andalusia es fessin seu aquest discurs i que promoguessin la idea del nombre màxim d'immigrants per municipi, amb un doble objectiu: primer, reforçar el paper del nostre duo dinàmic dins el PP estatal (la síndrome coneguda amb el nom de mamá, yo quiero ser ministro ). I, segon, poder vendre al poble de Catalunya (començant pel de Badalona) el missatge que la polèmica actitud del púgil García Albiol en matèria d'immigració ha estat sempre la correcta i que des de Catalunya s'estan liderant les passes que ha de fer el PP a tot Espanya per tal d'encarrilar un tema tan complicat i espinós.

No és que sigui un mal plantejament, però presenta un parell d'inconvenients. El primer és que aquesta proposta de fixar una quota màxima d'immigrants per municipi és tan barroera, demagògica, absurda i impracticable com gairebé tot el que surt de les ments fecundes dels dirigents del PP de Catalunya (com pot certificar, en aquest cas, qualsevol sociòleg especialitzat en demografia i conflictes poblacionals). I el segon és que arriba una mica tard, quan ja la crisi ha escapçat tan arran qualsevol mena de perspectiva de millorament que els immigrants (els que poden) tornen en estampida cap als seus països d'origen, o fugen cap a d'altres que, a diferència d'aquest, els ofereixin alguna mena d'oportunitat, perquè aquí tot pinta massa fosc i depriment. Sort en tenim, això sí, que la bona de Sánchez-Camacho s'ofereix, lleialment i desinteressada, per negociar el pacte fiscal que ens convé.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT