07/06/2017

Adeu a la Model, benvinguts al gran panòptic

4 min
Adeu a la Model, benvinguts  al gran panòptic

Aprimeres hores de la matinada del dissabte 8 d’agost de 1908 s’havia congregat, al davant de la presó Model de Barcelona, una multitud. Joan Rull i Queraltó, condemnat per la bomba del Palau de Justícia, havia de ser executat al garrot vil. Per error, a les sis del matí, es va hissar una bandera negra, que va provocar entre aquella gent, segons la crònica de l’endemà a La Vanguardia, “una gran emoció”: es pensaven que ja l’havien mort. Però Queraltó no va ser executat fins a la una i tres minuts, quan el botxí Nicomedes Méndez va accionar el garrot. A fora de la Model hi havia unes dues mil persones i, quan es va tornar a hissar la bandera negra, es van precipitar “en tropell” a la porta principal: pretenien desfilar davant del condemnat, però la Guàrdia Civil, després d’unes càrregues, els va dispersar. Era una novetat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Queraltó era el primer executat a l’interior de la presó. Fins llavors les execucions eren a l’aire lliure, al patíbul de Sant Antoni, al Pati de Corders. Joan de Déu Domènech (al seu llibre L’espectacle de la pena de mort, La Campana) ha reconstruït l’ambient, al segle XIX: “Les execucions eren públiques i tothom podia assistir a l’espectacle. Els nens buscaven els arbres per enfilar-s’hi. Per a qui no era tan àgil com les criatures, començaven les empentes, discussions i baralles per aconseguir un lloc preferent. Durant les llargues hores d’espera, tot eren crits, rialles, cançons, renecs. Hi havia qui esmorzava i passava la bota de vi. Entremig del xivarri, els venedors. Uns, pregonant xufles i tramussos. Altres, ventalls i aigua fresca”.

Però aquest “espectacle de masses”, un dels primers, s’havia acabat i les execucions entraven dins dels murs de la Model. Començava una transformació que, a la major part d’Europa, havia tingut lloc dècades abans. Amb la desaparició de l’espectacle de la pena física i de l’aparell teatral del sofriment comença la presó moderna, tal com va documentar Michel Foucault en un llibre de referència publicat el 1975 (Surveiller et punir). Així, l’execució passava a ser un tema gairebé privat entre la justícia i el seu sentenciat. Apareixia, amb la presó, una nova moral del càstig i la microfísica del poder, gràcies a noves institucions, noves formes de disciplina i nous coneixements: jurídics, mèdics, policials i, després, psicològics i educatius.

Començava una nova forma de càstig, amb noves tàctiques i noves tècniques: una nova política del cos. Les penes, a partir de llavors, serien “una escola més que una festa; un llibre sempre obert, abans que una cerimònia”: més que castigar, es tractava de “redreçar conductes”, de tal manera que la nova disciplina social sorgida amb la presó s’ocupava realment de “fabricar individus” i “normalitzar-los” per a la seva “reinserció” social. Aquest sistema tenia una nova arquitectura, emblema de la seva nova responsabilitat: el panòptic, l’estructura per excel·lència del dispositiu disciplinari de la presó. Els ulls que tot ho veuen i tot ho vigilen sense que els vigilats puguin saber exactament qui, quan i com els està veient. “D’aquí el principal efecte del panòptic -explica Foucault-, induir en el detingut un estat conscient i permanent de visibilitat que garanteix el funcionament automàtic del poder”. Vigilància permanent, a totes hores, faci el que faci el detingut, que ja no pot ocultar-se. El panòptic de la presó Model n’és un exemple canònic.

Avui, quan es tanca (per fi!) la presó Model, es tanca també un espai de vergonya: no un lloc de justícia, sinó un espai del poder disciplinari, que és una altra cosa, basat en la segregació penal, en la privació de llibertat com a càstig i en les infames penes de mort d’un segle que va convertir el crim en llei. També -no ho oblidéssim!- un lloc de repressió de la dissidència política i de la diferència social, des dels homosexuals fins als considerats “perillosos” socialment per la seva divergència de la norma.

La celebració pel tancament de la Model, tanmateix, no ens hauria d’impedir reconèixer que avui la societat de la vigilància ha estès els seus tentacles per tot arreu, emparant-se en l’imperatiu de la seguretat per sobre de la llibertat. Perquè actualment el panòptic de la Model ja és innecessari: els seus dispositius de vigilància i control s’han expandit per tot el cos social, en les càmeres de videovigilància que ens registren allà on anem o en els ulls invisibles que segueixen cadascun dels nostres passos per les navegacions virtuals d’internet o les xarxes. Foucault va endevinar aquesta mutació, fa més de quaranta anys: “una societat tota ella travessada i penetrada per mecanismes disciplinaris”, “una mirada sense rostre que transforma tot el rostre social en un camp de percepció”. La nostra societat, com ell va intuir abans que fos una realitat, no és una societat de l’espectacle, sinó de la vigilància. I fins a tal extrem que pot semblar el més natural del món. Però no ho és. Avui el panòptic ens vigila a tots, sense que calgui que ningú ens hagi condemnat.

stats