Publicitat
Publicitat

Ustrell, apunteu el nom / L’efecte Paco Marhuenda

El Ricard Ustrell, rere aquella mirada que sembla ensonyada, té personalitat, és un pencaire sense desmai

Ustrell, apunteu el nom 

Aquesta setmana han sortit les notes per a les ràdios. L’EGM evidencia que les emissores en català passen pel seu millor moment i que en l’oferta matinal del cap de setmana hi ha l’autèntic relleu generacional de locutors del país. Xavi Bundó i Ricard Ustrell fan, a RAC1 i Catalunya Ràdio, respectivament, dos productes de primeríssima divisió. A l’un no el conec. A l’altre sí. Se’m va presentar amb 13 anys, al Camp Nou, en el lliurament d’uns premis de narrativa sobre el Barça que ens havíem inventat a RAC1. Ell no va guanyar però va tenir el desvergonyiment de provar si el seu conte despuntava enmig d’històries escrites per centenars d’adults i alguna patum. Vaig oblidar la seva cara i el seu nom. En vaig tornar a tenir notícia com a imitador, amb 16 anys, al Versió RAC1. El Toni Clapés i l’Àngel Llàcer, dues persones que detecten el talent de tres hores lluny, van apostar pel Ricard Ustrell a la ràdio. Tots dos. No m’estranya. El Ricard, rere aquella mirada que sembla ensonyada, té personalitat, és un pencaire sense desmai, obsessiu amb els acabats del programa i, per antena, té dues virtuts fonamentals: és tan llest com ràpid de reflexos. Té nas en la tria de temes, sap barrejar registres, conserva el to foteta de la colla de Sabadell i té, com tenia l’Antoni Bassas matinal, la intuïció per encertar el to de cada espai i cada entrevista. Si a tot això hi sumes que el mou la passió per la ràdio, la mateixa que tenia aquell Basté més jove que notaves que s’havia de menjar el món i que encara avui conserva des d’ El món a RAC1, tenim un professional del qual es parlarà. Això sí, l’Ustrell no dissimula la seva ambició i això, en un país d’enveges i on el pastís periodístic se l’acostumen a menjar només uns quants, el fa incòmode per als que manen. Té 26 anys. Jo, el fitxaria.

Entre els interessos i la corrupció, el llindar és molt prim. Ja fa segles que sabem que el poder no en té mai prou

L’efecte Paco Marhuenda

Paco Marhuenda, un altre periodista català, en va fer 56 i ja té prou feina com a director de La Razón. I més que se n’hi gira, perquè ha estat imputat per un presumpte delicte de coaccions. Segons fonts de la investigació, el president i el director de La Razón haurien pressionat Cristina Cifuentes, presidenta de Madrid, perquè no denunciés les irregularitats en la gestió de l’empresa pública d’aigües de Madrid. Un cas que feia pudor de corrupció i que, de nou, esquitxava el PP i l’expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. D’entrada, presumpció d’innocència. Per a tothom, també per a un periodista i doctor en dret que no sé si l’ha practicat gaire amb altres imputats, en altres causes, quan ell ha actuat de tertulià desencadenat en la seva butaca de La Sexta. No m’agrada el periodisme que tapa podrimeners a consciència. No m’agrada, ni tan sols, el periodisme que en comptes d’explicar les coses que passen es dedica a intentar que passin determinades coses. O, com seria aquest cas, a intentar que no passin coaccionant la presidenta madrilenya. No és aquest el paper dels mitjans de comunicació. Ara, però, tampoc no ens mamarem el dit. Entre els interessos i la corrupció, el llindar és molt prim. Ja fa segles que sabem que el poder no en té mai prou i que, insaciable com és, mira de convertir el periodisme en una pota de col·laboració necessària. I, a vegades, troben un mitjancer oportú i entregat a la causa. En el cas de Marhuenda, el doble joc és una constant que no s’amaga: si has estat diputat del PP al Parlament, si has tingut càrrecs de responsabilitat a la Moncloa i si has estat la mà dreta de Rajoy, ningú no es pot sorprendre de les seves actuacions. Ara bé, això no el fa culpable de res. Em jugo una subscripció al seu diari que se’n surt sense cap sentència en contra.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT