Publicitat
Publicitat

Lluitaràs contra el doble obstacle / Menystindràs qualsevol èxit dels altres

Quatre històries i un denominador comú: no doblegar-se contra la injustícia, no rendir-se a la llei sinó lluitar perquè es modifiqui i s’adeqüi als temps

Lluitaràs contra el doble obstacle

En l’últim any d’Obama a la Casa Blanca s’han estrenat quatre pel·lícules que han explicat històries de la lluita dels negres contra la discriminació als Estats Units. El tema no és nou, però ara han coincidit quatre llargmetratges que acumulen un grapat de nominacions als Oscars en les categories que fan il·lusió. Aviat s’estrena Moonlight, la història d’un noi que, a més d’estar assenyalat per negre, també ho està per homosexual. “Que ningú no prengui decisions per tu” és la frase de la pel·lícula. Divendres passat s’estrenava Figuras ocultas, el cas real, amagat durant anys i panys, de la lluita de tres dones que van ser decisives perquè la NASA aconseguís, per primera vegada, que un astronauta donés voltes a l’òrbita de la Terra. En un món tancat, on les matemàtiques i la ciència eren cosa d’homes blancs, tres dones i negres, Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson, no es van arrugar i van plantar cara fins a superar aquest doble obstacle i demostrar que eren les millors en el seu camp. Abans de començar la sessió, ens van passar dos tràilers de dues novetats més, dues obres que també semblen un irònic senyal de benvinguda al president Trump. A Fences descobrim Denzel Washington convertit en un escombriaire de Pittsburgh, on la família pateix l’estigmatització pel color de la pell. A Loving una dona negra es casa amb un home blanc desafiant la llei de Virgínia. La seva lluita pot arribar, segons l’anunci, a aconseguir que es canviï la Constitució dels Estats Units. Quatre històries i un denominador comú: no doblegar-se contra la injustícia, no rendir-se a la llei sinó lluitar perquè es modifiqui i s’adeqüi als temps. Reivindicar els drets i clamar per la igualtat. Ras i curt, no rendir-se quan tot sembla que et va en contra.

La carta d’Esteban González Pons als eurodiputats perquè no hi anessin demostra el nerviosisme a priori.

Menystindràs qualsevol èxit dels altres

Puigdemont, Junqueras i Romeva, el trident d’un executiu que va de cara a barraca, se n’han anat aquesta setmana a Brussel·les per explicar que un 80% dels catalans volem decidir el nostre futur amb un referèndum pactat. La prova que la performance a l’Europarlament va ser un èxit ho demostra la manera com han reaccionat les patums del PP. Els ha tornat a passar el mateix: han menystingut d’entrada un acte que, després de veure’n els resultats de reüll, han intentat ridiculitzar. Ni van pensar que sortiria tanta gent al carrer, tantes vegades, per la Diada, ni creien que muntaríem el 9-N, i menys encara que hi votarien més de dos milions de persones. Ara tampoc van creure que Puigdemont aconseguiria fer un acte al Parlament Europeu, malgrat l’intent de boicot promogut pel Partit Popular. La carta d’Esteban González Pons als eurodiputats perquè no hi anessin demostra el nerviosisme a priori. Dir que l’acte es faria en una cafeteria i veure la foto de la realitat el va deixar retratat. Mariano Rajoy, amb els peus sovint a la galleda, va menystenir la conferència de Puigdemont pensant que ja l’havia pronunciada. L’encara delegat del govern a Catalunya, Enric Millo, amb l’argumentari a punt i amb el patetisme de qui mai no es posa vermell, va insistir que el 95% dels europarlamentaris van donar l’esquena a l’acte, en la línia de les “majories silencioses” que es van treure del barret sobre la gent que no es manifesta per la Diada. Xavier García Albiol, al Parlament, deia que les fotos de Brussel·les les feien nens d’onze anys i que les pancartes eren d’un senyor de Calafell. Va recordar-nos quan deien que a la Via Catalana hi havia ninots de cartró. Tot plegat, res de nou. La vella tàctica, manipuladora però efectiva, que ens fa ràbia a Catalunya però que els permet guanyar a Espanya.

Més continguts de