Ni Convergència... / ...ni Unió

Ni Convergència...

Per més greu que ens pugui saber, Aznar tenia raó. En la presentació del primer volum de les seves memòries -amenaça amb més capítols- va dir allò que “abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya”. Les seves pregàries, fetes el novembre del 2012, han estat ateses. El dia abans del seu vaticini CiU havia passat de 62 a 50 diputats en les eleccions al Parlament. Quan s’esperaven anar amunt, les urnes els van marcar una tendència cap avall que ha estat irrefrenable. Després, per fer-ho curt, va venir el divorci de la federació, la idea dels Junts pel Sí, unes altres eleccions precipitades, un resultat que donava la clau a la CUP, el pas al costat d’Artur Mas, l’enterrament de CDC i la creació d’un partit de sigles massa enrevessades per ser guanyadores. En el camí s’han trencat massa coses. Hem passat de l’abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez, que va engrescar molts sobiranistes que vam confiar que tan sols l’èxit d’aquesta transversalitat ens podia fer ser optimistes, a veure com la mateixa CUP va maldar per enviar Mas a la paperera de la història, i, encara ara, s’hi rabegen. L’episodi de dimecres al Parlament, amb el diputat Benet Salellas culpabilitzant Mas que la seva presència impedeix que més gent se sumi al procés i pronosticant que el referèndum el perdrien per culpa seva, és tan exagerat com injust. Potser sí que Mas, des del seu pas al costat, ha estat a l’aparador cada dia de cada dia, però a la independència no s’hi arribarà sense líders, i al sector de centredreta sobiranista li cal un guia. A micròfon tancat, Mas va etzibar-li: “Quanta nosa que us faig”. No és qüestió de nosa. Per sumar no hi sobra ningú. I potser l’escarni d’Arran a la seu del PP no crea simpaties i complicitats per al procés. Ni aquí ni a fora. Ans al contrari.

...ni Unió

Després del trencament amb Convergència, Unió Democràtica, tota sola, no va aconseguir ni un sol diputat a les eleccions al Parlament ni a les del Congrés. Inesperat bany de realisme. El seu sostre de 100.000 vots no va servir per tenir representació enlloc i, sense ingressos públics ni visualització, Unió ha durat quatre dies. Una marca política que semblava pels segles dels segles ha deixat d’existir en un tres i no res. Una història que va néixer en l’efervescent novembre del 1931 s’ha acabat el 27 de març del 2017, amb una dissolució que amb prou feines ha tingut ressò mediàtic tenint en compte que és una de les notícies polítiques de l’any. Una mort aparentment suau que ha deixat, però, un deute no gens menor: més de 22 milions d’euros que Unió no pot tornar, perquè no els té (els actius són de 5,8 milions), i, a falta de viabilitat econòmica, el jutjat mercantil n’ha iniciat la liquidació. Després d’uns mesos de silenci prudent, fora del focus públic, de cop i volta Duran i Lleida ha tornat a treure el nas. Potser perquè en el moment de cantar les absoltes al seu partit havia de donar la cara, potser perquè ha de promocionar el llibre que acaba de publicar a l’editorial de Fèlix Riera. La qüestió és, però, que ni en l’article d’ahir a La Vanguardia ni en l’entrevista que li va fer dimarts en Basté no va esmentar com un partit arriba a acumular aquest deute multimilionari i amb quina cara presenta un concurs de creditors sense poder tornar els diners (9 milions a CaixaBank, 4 al Santander, 3 al BBVA...). Ja està, bona nit i tapa’t. Un sinpa de la política en tota regla. D’això també se’n diu fer un pa com unes hòsties. Ara Duran i Lleida està escrivint les seves memòries. Diu que no passarà factures a ningú. Potser millor, sí, que de factures no en parli gaire.