Publicitat
Publicitat

Corrupció metabolitzada

La hipocresia social ens porta a no voler assumir la corrupció o les irregularitats i a ignorar que són transversals

Quan l’any 2002 vaig publicar el llibre Ni som ni serem vaig ser acusat d’imaginar-me realitats inexistents. Jo simplement assegurava que els ajuntaments eren potencials nius de corrupció, que els partits es finançaven amb l’obra pública, que la corrupció era un fet arrelat a la societat catalana, que l’escola catalana era ineficaç, que els únics que deien obertament el que pensàvem respecte d’Espanya una gran majoria de catalans eren ERC... Tot resultat d’observar la realitat i no voler dissimular-la. Constatava que hi havia massa rotondes i obres públiques, que la formació dels nostres infants es feia en un entorn més propi del foc de camp antifranquista, que calia reconèixer d’una vegada que l’independentisme no és viable només amb el suport de l’esquerra descordada... I la més determinant, que la societat catalana és 4x4: per quatre duros és capaç de caminar de quatre grapes. Recordin la tan nostrada frase “Afarta’m i digue’m moro!”

Molts coneguts i amics em van titllar de catastrofista i de veure fantasmes allà on no n’hi havia. Mantenien els tòpics: els ajuntaments són el pilar de la democràcia de proximitat; l’escola catalana forma persones respectuoses amb els valors de la pau, la solidaritat, etc.; la corrupció és un fet excepcional... Se’m va criticar a la premsa, a les tertúlies, etc. Se’m va arribar a titllar d’antipatriota. Bé, allò ja és aigua passada, però em va servir per detectar que la societat catalana gasta uns elevats graus d’hipocresia. Cadascú en la seva parcel·la. No és una hipocresia monotemàtica.

Primer tenim el públic majoritari, el conjunt més nombrós, que omple carrers durant les manifestacions, que vota a les eleccions, etc. Aquest col·lectiu és el que manté viu el país. La majoria. Honesta. Però aquest col·lectiu té un defecte: es pensa que el país és millor del que realment és. Encara no s’ha adonat que la distància entre el que aquesta majoria diu que farà -no només el que és capaç de fer- i el que realment està disposada a fer (esforç + risc) és enorme. Les autoexpectatives estan inflamades. Sovint l’autoengany és manifest.

La societat catalana és 4x4: per quatre duros és capaç de caminar de quatre grapes

Després venen els que s’estimen el país i coneixen bastant bé les seves febleses. El problema és que s’estimen més el seu statu quo. I tenen por. No critiquen en públic allò que, en privat, blasmen. Diuen que tothom treballa pel bé del país -ells saben que no és així-. No parlo pas de potentats o elits. Són els elements típics que, a les tertúlies, s’aturen just al punt en què dirien tota la veritat, si no fos que els despatxarien. Són, en bona mesura, covardots. Honestos fins al límit que no se’ls toqui allò que fa que visquin en la plàcida tranquil·litat que tant agrada al país.

Finalment hi ha l’aprofitat. El barrut, que deia mossèn Ballarín. Aquest coneix el país i els seus defectes més arrelats. I els coneix tan bé que sap com treure’n el màxim profit. No parlo de delinqüents, sinó d’individus de morals de perímetre variable pel que fa al país o al simple interès col·lectiu. S’adapten per aprofitar les debilitats de l’entorn. Són fidels seguidors de l’importantíssim principi enunciat pel senyor Joan March: “Cada dia neix un tonto, només cal buscar-lo”.

En resum, la nostra hipocresia social -que va des d’una certa inconscient innocència il·lusa fins a la mala intenció- ens porta a no voler assumir el que té lloc amb la corrupció o amb les irregularitats. Vol ignorar que aquest comportament cobreix tot el país i és transversal. Els que ho coneixen a fons ho neguen, i els altres viuen en la il·lusió de creure que el país està poblat d’escandinaus. Critiquem els polítics perquè és còmode. Però el fet és generalitzat. El que paga en negre, però també el que cobra d’aquesta manera -passin per les botigues de comarques i comptin els bitllets de 500 i 200 euros que es remenen-, el cap de compres o d’enginyeria que curiosament no t’accepta mai cap innovació objectivament beneficiosa per a l’empresa, l’empleat de nivell mitjà -un amic restaurador m’explica que bastants clients (alguns d’ells funcionaris), que dinen plegats a la mateixa taula, li demanen sovint un duplicat de la factura del dinar per tal que cadascú la passi com a nota de despeses-, etc. I no cal que els digui les vegades que aquest columnista ha patit intents de suborn.

L’alcohòlic no pot trobar solució fins que no reconeix que ho és. Potser que parem de repetir-nos que la gent del país és igual de corrupta que la de qualsevol altre indret, nord enllà. O que només els rics són corruptes. El discurs autoindulgent que es carrega els polítics, i espera que la justícia arregli allò que la societat no és capaç d’endreçar, s’ha demostrat del tot inútil.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT