Enyorança dels cotxes
Diumenge al matí. Plaça de Can Quitèria, a Sant Cugat del Vallès. Un indret, com molts altres, per on abans passaven cotxes. No gaires, però n’hi passaven. Sota la moda de “Guanyem espai per al vianant”, fa temps que l’indret va esdevenir una plaça dura. El fet va ser aprofitat, immediatament, per instal·lar-hi una start-up en forma de bar -innovador negoci d’alt valor afegit del qual els catalans hem esdevingut especialistes-. Inevitablement la start-up va agafar volada i va deslocalitzar part del negoci cap a una terrassa. I com que l’economia s’ha modernitzat i ha esdevingut col·laborativa, resulta que els diumenges, just al davant, s’hi instal·len uns individus equipats d’uns altaveus de grans dimensions acústiques mitjançant els quals emeten música i ensenyen a ballar, entre d’altres, als clients de l’esmentada terrassa. Qui ha dit que l’economia catalana no s’ha modernitzat? A més, ha esdevingut això que ara se’n diu resilient, ja que aquest cafarnaüm a la catalana que s’ha instal·lat a la placeta en qüestió no l’atura ni Déu. ¿Que els pobres veïns que viuen en aquella abans tranquil·la i entranyable plaça somnien que no arribi mai el diumenge? És el progrés que no té aturador. ¿No es menja Uber els taxis?
Ara que està tan de moda teoritzar sobre el populisme, no seria sobrer reflexionar i adonar-nos que és una característica d’arrel hispana. L’actuació dels governants, sobretot dels municipals, ha constituït un cúmul d’accions d’un populisme tan nostrat que ja ens passa desapercebut. Què són, si no pura demagògia interessada, les campanyes del tipus “Fora cotxes, guanyem espai per als ciutadans!”? Croades que han desembocat, a la llarga, en la degradació o expulsió dels veïns de determinats indrets. Potser ja ningú recorda la plaça Reial de Barcelona quan, fa uns anys, hi passaven cotxes. Pocs. No obstant, la demagògia no es va aturar. Recordo una entrevista en la qual un dels impulsors, l’arquitecte Bohigas, no es mostrava satisfet de l’actual plaça Reial, malgrat haver-hi apostat fort fins i tot adquirint un dels pisos rehabilitats d’aquella plaça.
El populisme urbanístic, abillat d’intel·lectual però amb el típic llenguatge facilot i seductor adreçat al públic interessat a afartar-se de promeses de lectura elemental, s’ha dedicat a presentar l’automòbil com l’origen de tots els mals. I a “recuperar”, en forma de carrer de vianants, o de truculenta plaça dura, els espais per on abans es combinaven cotxes i vianants. L’alternativa? Antics carrers convertits en shopping malls a cel obert per on no paren de transitar famílies, sovint formades per nens mal educats -com ho són la majoria dels del país-, que quan s’atipen d’entrar i sortir de botigues dotades de música repel·lent s’aturen a carregar piles en una de les múltiples terrasses. Comerç de proximitat? Un altre clixé fill del populisme municipal. Al cap de pocs mesos els locals comercials passen a estar ocupats per les multinacionals del comerç, a les quals es tolera que paguin salaris suficientment baixos per poder pagar lloguers elevadíssims.
La mentalitat dels que han governat els ajuntaments fins ara s’ha aproximat massa a la manera de pensar dels promotors immobiliaris -segurament per això han estat socis naturals al llarg de tots aquests irregulars anys-. Comparteixen el principi de no respectar un indret si pot esdevenir centre d’interès comercial per a una massa suficient de consumidors -a més d’interessant per a les arques del partit-. Aquests carrers sense vehicles, excepte bicicletes, aquests passejos apòcrifs farcits de terrasses sorolloses, són la llavor de la desertització urbana. Ningú vol viure dins un centre comercial.
S’ha perdut la vocació de bulevard, del passeig que nosaltres anomenem rambla. O de la plaça Major tradicional, aquella que sobreviu sense doctrinaris del disseny. S’ha repudiat la simbiosi assenyada de passeig amb botigues i trànsit rodat. Un trànsit que, a hores enraonades, s’atura. Aquell ordenament que permet el comerç racional sense que tot l’espai esdevingui un centre comercial a cel obert amb terrasses que, aquestes sí, no s’aturen a hores enraonades.
Per mor d’un suposat bé per a tots -sobretot, fugin sempre dels que s’erigeixen massa sovint en defensors de l’interès general-, ja ningú defensa l’interès d’uns quants: el pobre veí, víctima de la combinació de populisme municipal i voracitat de consumidor despreocupat. Ara la mediocritat empastifa els centres urbans. Potser m’estic quedant sol, però jo, què volen que els digui, he esdevingut nostàlgic del trànsit rodat. Qui m’ho havia de dir!
