16/02/2017

El judici: tenacitat sobretot

3 min

Aquests dies estem vivint, encara, de la renda informativa generada pel judici del 9-N. Tots els mitjans en van plens, i amb raó. Els experts hi diuen la seva encara que alguns ja han avisat que el dret no és mecànica quàntica, i que dos més dos, sovint, no fan quatre. Les vegades que he hagut d’estudiar alguna matèria de dret he arribat a la conclusió que, mirant-lo globalment, el dret no és res més que el sentit comú compilat en una sèrie de codis i sentències. I el sentit comú és una cosa que varia amb el temps i que s’adapta a l’entorn social. Vull dir amb això que el pitjor que pot succeir és que la sentència del 9-N s’allunyi del sentit comú imperant a Catalunya.

Abans de res convindria dir que aquest és un cas que els jutges no han buscat. És més, crec que no el desitgen. Ja ho van advertir en l’obertura de l’any judicial a Catalunya: els problemes polítics els han de resoldre els polítics. Per tant, no trobo bé que es critiqui el tribunal pel fet de jutjar el president Mas i altres membres més del seu govern. Els han de jutjar perquè alguns polítics han fet unes lleis que diuen que si es desobeeix el Tribunal Constitucional aleshores aquest tribunal pot demanar actuacions en contra de qui incompleix les sentències. Que a mi no m’agrada aquesta llei? Per descomptat. Probablement tampoc no agrada a molts jutges. Però el poder legislatiu espanyol va votar aquesta estúpida llei. No es pot esperar que la qualitat de les lleis que promulguen els nostres Parlaments sigui superior a la qualitat professional dels parlamentaris. Els miracles no existeixen.

El president del tribunal sembla que no ha volgut que es polititzés el debat. Definitivament, no sembla que les relacions públiques siguin una de les fortaleses d’aquest senyor. No es controla una sala tan carregada de passions comportant-se com un mestre d’escola de postguerra. La vida i els comportaments han canviat i la sensació que jo vaig tenir era que tot el judici era extremadament antiquat i encarcarat. El poder judicial espanyol, definitivament, ha de ser renovat. No es tracta de justícia versus modernitat. Es tracta de justícia i modernitat alhora. Per afegitó, el president del tribunal va fer gala d’una especial mala educació i demostració de menyspreu quan va demanar el nom de l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert. Com que hem de suposar que el president del tribunal (el nom del qual ara no recordo) sabia qui tenia al davant, conclourem que la seva intenció va ser humiliar la institució. Deu pensar, potser, i no va equivocat, que això de les autonomies és una pantomima. Hi té el dret. Al que no té dret és a comportar-se com el típic hidalgo castellà menjador de perdius actuant sobre terra cremada. Insisteixo, la imatge de modernitat no és una virtut de la justícia espanyola, i el president ho va demostrar a bastament.

La fiscalia és la que de tot aquest enrenou n’ha de sortir més malparada. Per una raó simple: és l’òrgan més descaradament polititzat de tot el sistema judicial. I no ho poden negar. El govern espanyol passa instruccions al fiscal general de l’Estat per tal que investigui. I aquest les transmet a la Fiscalia de Catalunya per tal que ho faci. I si no ho fa com a Madrid els ve de gust, van i cessen el fiscal general. Jo ho trobo normal. Mai he entès aquell individu que ha estat nomenat a dit i que s’emprenya el dia que el mateix que l’ha nomenat el cessa. El comportament de la fiscal en cap de Barcelona va en la línia de respectar les jerarquies. Uns quants la increpen i s’enfada. I en lloc d’encarar-s’hi verbalment se’ls queda mirant, mentre fuma, amb cara de “Si tens pebrots, vine aquí!” Diu que es va sentir agredida verbalment i va arribar a tenir por. Com que aquest discurs és el que esperen a Madrid, ho aprofita i fa una roda de premsa per a la resta d’Espanya. Perquè, aquí, no se la creu ningú. Ella contenta i els seus caps satisfets. Normal altre cop. Es deu als superiors que l’han nomenada i no pas a la ciutadania de Catalunya. Algú esperava una cosa diferent?

Tot plegat és un cas com un cabàs. I no té solució evident perquè el mal ve de lluny. El que ha tingut lloc aquí és la representació d’una grotesca situació. No es pot criticar ningú. Cadascú ha fet la seva feina. La nostra, ara, hauria de consistir a reconèixer que aquesta mascarada que s’ha anat muntant els darrers trenta anys ha estat possible gràcies, també, als catalans. I ara se’ns gira en contra. I és la nostra feina, i només nostra, desmuntar-la. Aquest judici demostra que caldrà coratge, paciència i tenacitat. El pitjor està per venir. Si col·lectivament no comptem amb alguna d’aquestes característiques, més valdrà deixar-ho córrer.

stats