Publicitat
Publicitat

El nostre Mediterrani peixeja

La societat catalana s’ha espanyolitzat en els hàbits i, lluny de trobar-ho nefast, en fa gala. I és que ha estat gràcies a nosaltres mateixos

Hi ha una marca de cerveses que de tant en tant treu anuncis que fan elogi del nostre caràcter mediterrani. “Ens agrada ser així, fer això, etc.” Ve a ser un elogi de la informalitat del país. Què és, si no, elevar un acord signat en un tovalló de bar a categoria de mite, o, pitjor encara, de fet que cal admirar?

Sempre he pensat que el tòpic que apel·la al català seriós, laboriós i amb una certa austeritat cavalca entre la faula i l’antigalla. La recent discussió sobre les terrasses de Barcelona ignora, a més del greu excés de turisme, el fet que al país hi ha massa bars -una característica profundament espanyola que dona la mesura de la laxitud peninsular-. Sobre l’aspecte del nombre de bars els aconsello aturar-se en qualsevol poble d’Itàlia o del sud de França (¿que potser no són mediterranis allà?) i comptar el nombre de bars que hi tenen.

Se’ns demana que esdevinguem un país culte, que llegim més del que ho fem. Però com? El dia té vint-i-quatre hores. És veritat que la vida té moltes facetes. Però el fet és evident: mentre estàs xerrant a la terrassa d’un bar no estàs llegint. I si admetem -crec que no m’equivoco- que hi ha massa bars amb terrasses poblades de gent practicant la xerrameca i donant la tabarra als veïns, arribarem a la conclusió que és a costa d’altres activitats com, per exemple, les culturals o, simplement, la d’estar-se a casa tranquil·lament practicant algun hobby.

Vam ser els primers de la classe... més endarrerida. Ep, i ufanosos! Com ens hauria beneficiat ser una fàbrica d’Europa en lloc de ser la fàbrica d’Espanya!

Abans deia que no sabia si el fet de considerar-nos un poble laboriós i formal era mite o realitat devaluada. Crec que totes dues coses alhora. Per a mi, el més nociu de pertànyer a Espanya ha estat haver sigut els líders econòmics de la Península. Mai vam tenir competència, i això va ser nefast. Vam ser els primers de la classe... més endarrerida. Ep, i ufanosos! Com ens hauria beneficiat ser una fàbrica d’Europa en lloc de ser la fàbrica d’Espanya! Fins aquí el mite. Però hi ha una realitat passada de moda. Fixin-se que quan he parlat del lideratge català ho he fet en passat. Perquè ja no és veritat. El País Basc, Navarra i Madrid ens van passar al davant fa temps. I no és un fet puntual, sinó ja estructural i permanent.

La societat catalana s’ha espanyolitzat en els hàbits i, lluny de trobar-ho nefast, en fa gala. I és que ha estat gràcies a nosaltres mateixos. El pont aeri és el paradigma del que dic. Un enorme canal per on s’anava aprimant Catalunya amb passatgers ufanosos de fer negocis amb “la capital”. Unes elits que mai havien deixat de ser provincianes, però ara amb una gran i perillosa diferència: amb l’adveniment de la democràcia van passar a creure que Madrid havia esdevingut amiga. I, si bé per a mi el pont aeri és el símbol material d’aquesta decadència, els diré que els Jocs Olímpics constitueixen la fita temporal. El moment en què queda definitivament rubricat que Barcelona no vol ser com Milà sinó que opta per un fet innovador: el mediterranisme d’estètica Rio de Janeiro -una mena de Lloret amb ínfules culturals amanit amb un xovinisme patològic-. La conjuminació d’aquests factors ha donat un “model de negoci” degradant: escassos avantatges econòmics per a la classe mitjana; pèrdua d’hàbits típics de societat industrial i productiva; demanda de mà d’obra poc o gens qualificada que només pot proveir la immigració, etc.

Pel carrer no topo amb gent que es comporti ni com els holandesos, ni com els austríacs, ni com els suïssos. I encara menys com els escandinaus

Fa uns mesos es van publicar diversos llibres sobre el model econòmic de país, sobre com havia de ser una potencial Catalunya independent. Model holandès? Austríac? O com els suïssos, potser? Qualsevol d’ells té grans avantatges, no ho dubto. Només els veig un sol inconvenient: pel carrer no topo amb gent que es comporti ni com els holandesos, ni com els austríacs, ni com els suïssos. I encara menys com els escandinaus. Per contra, quan vaig a l’aeroport pateixo uns túnels de Vallvidrera embussats en hores que se suposa que la gent ja hauria de ser a la feina. I quan assisteixo a una reunió he de suportar retards de fins i tot una hora. O rebo trucades de telèfon que em cancel·len la reunió quan ja hi anava de camí, mentre observo terrasses de bar plenes de gom a gom... en hores d’oficina. I truco a despatxos que no m’atenen els divendres a la tarda, ni després de les tres a l’estiu -encara que mai obren a les vuit, esclar-. Tot això a Àustria, a Suïssa, a Dinamarca o a Holanda no té lloc.

Mai s’ha de renunciar a les utopies. Però aquestes han de tenir la mida de les ambicions. Les utopies que plantegen millorar però que parteixen d’un comportament social que avança en un sentit absolutament contrari i que, lluny de ser criticat, s’elogia, constitueixen una enorme pèrdua de temps.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT