15/12/2016

El populisme com a reacció

3 min

Quan fa dues setmanes el Telenotícies de diumenge a la nit va anunciar el triomf del senyor Van der Bellen com a president d’Àustria, l’informador ho va aprofitar per qualificar el perdedor (el senyor Norbert Hofer) de tot allò que ens pot semblar dolent: d’extrema dreta i xenòfob. A desgrat que el fet sigui cert o no, la cursa verbal i infantil que portava el presentador per quedar bé em va fer témer que acabaria acusant la mare del senyor Hofer de comerciar amb el seu cos.

Aquests dies he parlat amb una parella d’amics britànics que havien votat afirmativament al Brexit. Els seus pares respectius van votar no. Els seus fills també van votar negativament. Ells, en canvi, van votar afirmativament. Les raons que donaven s’allunyen molt i molt de com els nostres mitjans caracteritzen tots aquells que són favorables al Brexit. Aquests amics només adduïen dos factors. Un, la democràcia. Al Regne Unit la producció de lleis està articulada de manera molt treballada i transparent. Per contra, el control democràtic sobre les institucions europees és feble. Per tant, no poden acceptar que lleis extremadament democràtiques estiguin subordinades a lleis produïdes de manera poc clara. La segona raó adduïda era d’eficàcia. “No estem en contra de la immigració; només volem que es controli. Com ens controlen a nosaltres, els ciutadans que ja hi som. El darrer episodi de refugiats sirians demostra que aquest control és inexistent”. A mi, contrari al Brexit, els motius d’aquests amics no em semblen ni populistes ni xenòfobs.

I jo em pregunto: el populisme que patim -el polític, però també el comportament de la gent a peu de carrer- ¿no deu ser la reacció a molts anys d’una concepció de què és políticament correcte de sentit únic? ¿No deu ser que una part del públic està fart de sentir una determinada cançoneta tòpica i pretesament -només en aparença- benpensant? Miraré de posar-ne dos exemples.

És innegable que l’acció humana està provocant un canvi climàtic les dimensions del qual desconeixem. I és evident que cal lluitar per tal que l’acció de l’home afecti al mínim possible l’entorn natural. Dit això, no es poden carregar els neulers informatius repetint tòpics incerts -si no falsos- com a lloros. Prendre’s seriosament que determinades empreses vinícoles ara plantaran vinyes al Pirineu a causa del canvi climàtic, posicionar-se en contra del fracking sense més ni més, sostenir que instal·lar molins eòlics de forma erràtica és convenient o assegurar que la manca de rovellons és conseqüència del canvi climàtic, etc.; en resum, informar de temes transcendentals de manera superficial per mor d’una pura estètica postural, ara de moda, pot arribar a generar negacionistes, farts de la permanent cançoneta sense discussió.

Més. Agafem, posem per cas, Sabadell. Té uns dos-cents mil habitants. Estaran d’acord amb mi que assegurar que tots els sabadellencs són gent bona i que no cal controlar-los (ni DNI ni històries) constitueix una animalada. Aleshores, per què la premsa s’ha encaparrat a sostenir que el milió llarg d’immigrants que l’any passat van entrar a Europa, sense control, eren tots bona gent? Entre ells, suposo, hi devia haver de tot. D’entrada, els falsos refugiats. I, després, per probabilitats, toca que entre un milió de persones hi hagi gent bona -la majoria, que necessiten ajuda i a qui cal ajudar-, però també gent perversa. Perquè estem parlant d’un volum de gent que era cinc vegades Sabadell -comptant-hi en Bustos-. A mi em cansa la propagació constant i sostinguda de tòpics benpensants que es manifesten només a micròfon obert però que, en privat, tothom blasma. Aquest martelleig neci que a mi em fatiga, ¿com volen que no contamini, per reacció, gent que ja està predisposada a mirar-se la immigració amb recel?

Davant l’onada de populisme que, en alguns casos, correm el risc de patir, no ajuden gens uns mitjans informatius que, pel simple fet de voler compensar un pretès mal, martellegen amb informacions edulcorades o furibundes, depenent de l’objectiu perseguit. Vendre conceptes ideals que no tenen res a veure amb una realitat que, amb raó o no, la meitat de la població percep com a perjudicial, es paga. Sense Mitterrand i el seu fals progressisme, el Front Nacional de Le Pen no seria ara el gran maldecap dels francesos. Potser tota aquesta onada populista que vivim és, en bona part, la reacció a molts anys de governs -i de propaganda informativa associada- que s’han preocupat més de quedar bé davant de determinades elits que marquen la pretesa correcció de les masses que no pas de treballar per resoldre eficaçment les inquietuds de la gent.

stats