27/04/2017

Renovació a la francesa

3 min

Fa uns dies vaig ser convidat a seleccionar un vi d’entre deu. L’objectiu era dir quin em semblava millor, sense tecnicismes. Com que no soc un expert en tastos -només sé dir si un vi és, al meu entendre, prou rodó- em vaig limitar a utilitzar, com altres vegades, el sistema binari de classificació. Tastes dos vins i en selecciones un. Aleshores en tastes un altre i el compares amb el que havies seleccionat. I tries el millor dels dos. Així successivament fins que s’acaba el tast. El sistema no té limitacions i no requereix gaire memòria gustativa. Al cap i a la fi, es tracta d’un dels algorismes senzills que utilitzen els ordinadors per classificar i ordenar.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Potser per això sempre m’ha semblat un bon mètode electoral el de les segones voltes: tries entre els dos millors candidats que han superat la primera volta. A la primera etapa l’elector escull el que li fa més gràcia. Però, a la segona, s’ha de decidir pel que més convé. No és una mala combinació entre desitjos i pragmatisme. El guanyador, a més, sempre surt escollit amb més del 50% dels vots. I aquest és el sistema que els francesos utilitzen per elegir els seus representants. Tant pel que fa al que ha de ser el president de la República com per al diputat de districte -de districte, això sí- que ha d’anar a l’Assemblea Nacional.

Com que no hi estem acostumats, sobta observar que els candidats que han estat desbancats demanin el vot per un dels dos que han quedat classificats -antics contrincants a la primera volta-. En el cas francès, l’elecció actual no ofereix gaires dubtes a la majoria de l’electorat, que sembla que, ara com ara, hauria d’optar pel senyor Macron. Però en altres ocasions l’elecció no és tan fàcil i es pot tendir a seguir amb la inèrcia de la primera volta i, depenent de quins siguin els candidats finalistes, elegir el que sembla que fa més il·lusió en lloc de qui convé. És el que va passar la darrera vegada que a França van elegir president, quan van quedar finalistes Sarkozy i Hollande. Com que l’electorat estava rebotat amb Sarkozy, que ja havia estat president, va sortir elegit, encara que per la mínima (51,6%), el senyor Hollande. Com ja es preveia, ha resultat ser un president de gruix gairebé nul. Un fracàs de dimensions colossals.

El fet d’haver col·laborat amb una empresa francesa que comercialitzava productes tecnològics per al sector del luxe em va permetre aprendre una cosa: el luxe, al món, està liderat per tres focus indiscutibles. Els dos principalíssims són París i Nova York, i el tercer és Milà. Nova York és una de les capitals del luxe perquè té molts diners i, a més, és la capital de moltes altres coses. París i Milà són centres cosmopolites del luxe perquè les societats que les suporten econòmicament i socialment saben el que és el refinament. Tenen, per dir-ho a la manera tradicional, una classe indiscutible. La cuina n’és un bon exemple. Allò que en qualsevol país constitueix un producte bàsic i simple ells ho sublimen.

Tot això ho dic perquè la renovació de la classe política a França té serioses possibilitats de ser duta a terme per un outsider amb una categoria política i intel·lectual remarcables. I, molt, molt, molt important, és jove: 39 anys. França podria demostrar que per fer la renovació del sistema polític no és obligatori ser un tocatimbals que competeix per veure qui la diu més grossa. El fet és molt ben entès a França. Té una classe intel·lectual potentíssima que ajuda a pensar. Pot ser que, en un moment determinat, el país destil·li inconformistes que bloquegen carrers, que fan barricades i prometen cremar convents. Però el fet és puntual. Els francesos saben perfectament que les coses serioses requereixen cerimònia i formalitat. Quan els francesos volen beure vi, no ho fan pas amb porró.

França, un país que, malgrat els seus defectes, ha conduït la postguerra europea amb tanta traça, un país que ha estat donat per acabat durant tants i tants segles, no pot estar governat per un qualsevol. El TGV, la indústria aeronàutica, la potent indústria química, la distribució, la metal·lúrgia, l’energia, l’automòbil, la cultura, etc., i tot combinat amb el saber gaudir. Molts de nosaltres fruïm del que fan i han fet els francesos. Quan Pla va visitar Aranjuez per primer cop va escriure que allò pretenia ser com Versalles però amb els mobles llogats. Nosaltres potser podem viure amb els mobles llogats. França no. Ara estem davant d’un moment crucial i val més que la renovació francesa surti bé i el senyor Macron tingui tots els èxits. Molts milions de francesos ho necessiten. Encara som més els milions d’europeus que també ho necessitem.

stats