Publicitat
Publicitat

Xile lluita contra la seva classe política

Des de la recuperació de la democràcia el 1990, a Xile no s'havien vist mai unes protestes tan generalitzades com les d'aquestes últimes setmanes. Centenars de milers de persones han sortit als carrers de Santiago i altres ciutats. El moviment està liderat per sindicats d'estudiants universitaris, que exigeixen més qualitat i més finançament per a l'educació superior. Però el que crida més l'atenció és el fet que, a les 9 del vespre del 4 d'agost, la protesta va esdevenir un fenomen a escala nacional. Seguint un mètode molt popular durant la dictadura, milions de xilens van sortir als carrers per mostrar amb una cassolada que fan costat als estudiants. El suport popular que té avui el president Sebastián Piñera ha caigut a mínims històrics -només el 26%-, mentre que el 53% en té una opinió negativa. Un clamorós percentatge de xilens, el 62%, diuen que no hi confien.

Però què passa a Xile? D'una banda, Piñera està pagant el preu de l'èxit del país. Els indicadors internacionals, com ara el PISA i el TIMSS, demostren que en aquesta última dècada els resultats educatius han millorat. Els productes d'aquest sistema educatiu se senten avui més capacitats, des del punt de vista polític i intel·lectual, per exigir més. D'altra banda, ara que el país supera la fita dels 15.000 dòlars de PIB per càpita, els xilens ja no estan tan satisfets dels progressos materials. ¿Han arribat al nivell més alt de la piràmide de necessitats concebuda per Maslow, el de l'autorealització?

La gestió política de la situació per part del govern ha estat força inepta. Ho reconeixen fins i tot els seus propis partidaris. L'exministre d'Educació Joaquín Lavín ha estat afirmant durant més d'un any que el govern estava dissenyant un pla per modernitzar el sector. Quan van començar les manifestacions estudiantils, el govern, després d'algunes vacil·lacions, va anunciar finalment un pla improvisat i dotat d'insuficient finançament que no ha satisfet a ningú. Malgrat que l'educació afecta a tothom -estudiants, pares, empresaris i govern-, l'estratègia aplicada per Piñera ha estat la de demonitzar el moviment i intentar marginar els estudiants presentant-los com a radicals o directament com a gamberros. Aquesta estratègia no facilita que els estudiants s'asseguin a la taula de negociacions. El resultat és un carreró sense sortida, amb un enduriment de les posicions. Els mals resultats de les enquestes i la mala gestió del moviment estudiantil han obligat el president a fer una remodelació del gabinet; també ha hagut de canviar el to del govern, abans tècnic i ara polític. Sembla que han après la lliçó: la política és important.

Potser el més preocupant és que els baixos índexs d'aprovació obtinguts pel govern no es tradueixen en un suport a l'oposició de centre- esquerra, unida en la coalició anomenada Concertació. Això denota no sols un rebuig de la classe política xilena, sinó també de la mateixa democràcia representativa. En aquest sentit, el que passa ara a Xile no es diferencia gaire dels esdeveniments que es produeixen a Espanya i en altres llocs. La falta de confiança en la representació ha inspirat les reivindicacions de plebiscits i altres formes de democràcia directa. Són unes quantes les lliçons que cal tenir en compte.

1. La ideologia és important. L'experiència xilena demostra que les polítiques públiques funcionen millor si s'han dissenyat d'acord amb uns principis rectors. Quan la coalició de la Concertació va dur a terme unes reformes sanitàries que tenien com a objectiu la cobertura universal, o quan va aplicar mesures perquè fins i tot els més desafavorits poguessin accedir a l'educació infantil, l'acció política va obtenir bons resultats i va tenir suport popular. En els àmbits en què es va deixar el mercat sense cap regulació i en què es van eradicar totalment de la política una sèrie de principis progressistes, els resultats van ser menys positius.

2. La democràcia és important. Quan es proposen mesures polítiques, les propostes es debaten, es discuteixen, es rebutgen o s'apliquen a la palestra pública. Totes aquestes coses es fan d'acord amb una sèrie de regles que anomenem democràcia. El fet que els votants ocupin els carrers és un senyal clar que aquesta relació representativa s'ha trencat. Els polítics xilens i europeus afronten el repte de recuperar la responsabilitat de dur a terme aquests debats. ¿Per què hem d'elegir algú que expressi les nostres preferències polítiques quan podem fer-ho cent vegades al dia a través de Twitter i Facebook?

3. El lideratge és important. És possible que la generació que va fixar les regles ara vigents sigui incapaç d'imaginar com serà el futur marc institucional. És possible que calgui un nou lideratge. A Xile, Michelle Bachelet, en posar de manifest un nou estil de lideratge i també per la novetat que representava el fet de ser la primera dona que ocupava la presidència del país, semblava reunir alguns d'aquests requisits. Bachelet segueix sent el líder polític més popular de Xile. Les enquestes també donen un alt índex d'aprovació a Andrés Velasco, exministre d'Hisenda de Bachelet, que ja ha anunciat el seu interès per presentar-se a les presidencials del 2013. Velasco i polítics com el senador Ricardo Lagos Weber representen un canvi generacional en la política xilena: eren massa joves per tenir un paper polític destacat durant la dictadura i no estan gaire marcats pel trauma d'aquells anys.

A Xile encara estan vigents les limitacions institucionals per a un canvi polític profund. Per exemple, si hi ha d'haver un veritable canvi en el sistema educatiu, cal una reforma constitucional, i per a això es necessita al Congrés una majoria qualificada de dos terços.

El canvi no arribarà si els representants elegits democràticament no accepten que actuar responsablement en política és important.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT