La Xina s'acosta a Nixon
Amb la visita als Estats Units del president xinès, Hu Jintao, les històries sobre el creixement del poder econòmic de la Xina s'escolten per tot arreu. I aquestes històries són certes perquè, si bé la Xina encara és un país pobre, està creixent de i, tenint en compte la seva mida descomunal, evoluciona sòlidament en el camí d'igualar els EUA com a superpotència econòmica.
Malgrat tot, també és cert que la Xina està immersa en un embolic monetari que empitjora a mesura que passen els mesos. A més, la resposta del govern xinès al problema -seguint una política que sembla paralitzada per la defensa d'interessos especials, la falta de claredat intel·lectual i la reacció al joc de les recriminacions- no fa pensar que es pugui comptar amb els líders xinesos per actuar amb decisió i efectivitat. De fet, els xinesos actuen com ho faríem nosaltres.
Fins a quin nivell pot empitjorar la situació? Hi ha alguns analistes que diuen que les amenaces que assenyalen que la Xina pot disparar una crisi global estan sobredimensionades. Però el fet que hi hagi gent que diu aquestes coses és un indicatiu de fins a quins extrems la situació està fora de control.
L'arrel i causa de l'embolic xinès és una política basada a mantenir una moneda feble, que està alimentant artificialment un superàvit comercial enorme. Tal com he emfatitzat en el passat, aquesta política fa mal a la resta del món i augmenta l'atur en altres països, Amèrica inclosa. Però una política pot ser perniciosa per als EUA i al mateix temps no ser bona per a la Xina. De fet, l'estratègia de divises de la Xina és una proposta en què tothom hi surt perdent, ja que debilita el mercat de treball als EUA i provoca una economia inflacionista i sobreescalfada a la Xina.
Una manera d'explicar el que està passant és entendre que la inflació és la manera que té el mercat de contrarestar la manipulació de la divisa. La Xina s'ha servit de la divisa feble per mantenir baixos els seus salaris i preus, i les forces del mercat han reaccionat per apujar-los, de manera que han erosionat aquest artificial avantatge competitiu. Algunes estimacions que m'han arribat suggereixen que, tenint en compte els actuals nivells d'inflació, la infravaloració de la divisa pot desaparèixer en dos o tres anys -no gaire aviat, és cert, però abans del que es preveia.
Tot i això, els líders xinesos estan mirant d'evitar aquesta tendència, no només per protegir els interessos dels seus exportadors, sinó perquè la inflació és possiblement més impopular a la Xina que a qualsevol altre lloc. Una raó de pes és que la Xina, de fet, ja explota els seus ciutadans mitjançant una repressió financera (i d'altra mena, però això ara no és rellevant). Els tipus d'interès per als dipòsits bancaris estan limitats a un 2,75%, per sota de l'índex oficial d'inflació (IPC) -i és una idea àmpliament estesa a la Xina que la veritable inflació és notablement superior a la que el govern admet.
El ràpid creixement dels preus, fins i tot si són igualats per un increment dels salaris, farà d'aquesta inèrcia a l'alça una situació encara molt més perillosa. No és pas cap sorpresa que el poble xinès estigui enfadat per la inflació, i això és el que els líders xinesos volen aturar. Però per la raó que sigui -la força dels interessos exportadors, el rebuig a prendre qualsevol decisió que sembli que cedeix a les demandes dels EUA o la pura incapacitat de pensar amb claredat-, els líders xinesos no volen afrontar l'arrel del problema i deixar que la divisa augmenti de valor. En comptes de fer això, miren de controlar la inflació augmentant els tipus d'interès i restringint el crèdit bancari.
Aquesta posició és destructiva des d'un punt de vista global: amb gran part de l'economia mundial sota mínims, l'última cosa que necessitem és que les grans potències apliquin polítiques monetàries restrictives. Però és que, fins i tot mirat des de la perspectiva xinesa, és evident que aquesta estratègia no funciona. Les restriccions al crèdit són molt difícils d'aplicar i, encara més, quan hi ha grans sumes de capitals provinents de l'estranger.
Veient que els seus esforços per refredar l'economia no obtenien els fruits desitjats, la Xina ha estat intentant limitar la inflació amb el control de preus -una estratègia que poques vegades funciona-. En especial, aquesta és una política que va fallar estrepitosament l'última vegada que es va provar als EUA, durant l'administració Nixon. (I sí, això significa que en aquests moments la Xina s'acosta a Nixon).
Per tant, què es pot fer? La Xina s'ha dedicat a jugar a la guerra de les recriminacions, acusant (erròniament) la Reserva Federal de crear el problema imprimint massa diner. Però si acusar la Reserva Federal pot fer sentir millor els líders xinesos, la realitat és que això no farà canviar la política monetària dels EUA, ni tampoc corregirà el monstre de la inflació que amenaça la Xina.
Podria tot aquest conflicte convertir-se en una crisi a gran escala? Si no en sabés, d'història econòmica, consideraria aquesta idea força improbable. Al cap i a la fi, el problema monetari de la Xina se soluciona d'una manera senzilla i òbvia: augmentant el valor de la seva divisa.
Però sí que sé una mica d'història econòmica, la que m'afecta a mi, i sóc conscient que moltes vegades els governs rebutgen, fins i tot durant anys, fer allò que, des de tots els punts de vista, és la resposta correcta. Normalment miren de mantenir les divises fortes artificialment en comptes de mantenir-les artificialment febles. En tots dos casos, la cosa comporta un gran embolic. Podríem dir que la nostra nova superpotència mundial pot estar en el camí d'una crisi econòmica que comportarà danys col·laterals a tot el món. Era necessari?
