“Yo no soy nada que acabe en -ista”
"Con el feminismo se ha perdido la magia de la seducción ”. “ Si eres mujer no tienes que reivindicar nada ”. “ La mujer es la peor enemiga de la mujer ”. “ Los chicos ahora también son tratados como objeto sexual ”. “ El feminismo que se está planteando es supremacista ”. “ Yo no soy nada que acabe en -ista ”. “ El feminismo y el machismo me parecen espantosos ”. Aquestes són algunes de les frases, no necessàriament les pitjors, que van deixar anar els tertulians a Mad in Spain, el programa que presenta Jordi González a Telecinco. El tema del debat era “¿el feminismo es una moda? ” i, a l’hora de discutir, es va convertir en “feminisme sí / feminisme no”.
No és que sigui la primera aberració que fa aquest programa, però sí la vegada que cau més baix en la discussió. Una tertuliana va assegurar que el feminisme era un gran mal dels nostres dies perquè tracta les dones com a minusvàlides físiques i psíquiques i perquè viola tres principis fonamentals de la Constitució espanyola. Lamentava que hi hagués jutjats específics sobre violència de gènere que només jutgessin homes perquè això era un greuge envers el gènere masculí. I no parava de cridar: “ ¡Hay más de veintidós millones de hombres inocentes! ” La part més còmica era quan confonien reiteradament el feminisme amb la manca de feminitat per desenvolupar teories conspiranoiques contra les dones sexis. Francisco, el cantant (aquest era el nivell), va trobar el caldo de cultiu idoni per vomitar la seva xenofòbia: “ ¡Tenemos una religión entre nosotros en este país donde los hombres son los más machistas del mundo! ” Això a Jordi González li va semblar malament, no perquè fos un comentari racista sinó perquè se n’anava del tema. Els defensors del feminisme eren Santiago Segura, Sofía Cristo (filla del domador Ángel Cristo i l’examant del rei emèrit Bárbara Rey) i Lucía Etxebarria, que es defensaven amb arguments molt bàsics.
És tràgic que la tele faci encara aquests debats que confonen els drets fonamentals de les persones amb capricis egoistes i opinables. Que es distorsioni el feminisme a partir d’un retrat negatiu i malvat de la dona, que és el que precisament ha construït la societat masclista en què vivim. És com quan als anys vuitanta es preguntava als famosos si estaven a favor o en contra de l’homosexualitat. Ara és impensable preguntar-ho, però aleshores s’entenia com una condició que es podia jutjar. Ningú gosaria plantejar un debat televisiu que fos “racisme sí / racisme no”, però en canvi els drets de les dones encara són discutibles. Mad in Spain no només evidencia el baix nivell de la televisió i la manca d’escrúpols de Jordi González a l’hora d’acceptar moderar segons què, sinó que delata fins a quin punt vivim en una societat retrògrada, masclista i malalta. El simple fet que es plantegi aquest debat anul·la la discussió: el feminisme continua sent imprescindible.
