Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Zapatero, el postpolític

Ja fa temps que l'histriònic Slavoj Zizek i la seva extensa col·lecció d'acòlits ens alliçonen sobre els avatars de la postpolítica, o la definitiva consagració de l'ocàs de les ideologies. De fet, la postpolítica no és més que l'aplicació, en l'àmbit de la cosa pública, de la ja clàssica noció de postmodernitat encunyada per Lyotard: és a dir, l'extinció dels gran relats en benefici de les unitats disperses d'informació, intercanviables i interpretables segons el dictat de les circumstàncies. La postpolítica ja va tenir als anys 60 un enunciat prou contundent en aquella frase famosa de Deng Xiaoping: "No importa si el gat és blanc o negre, a condició que caci ratolins". I més recentment va trobar la seva encarnació definitiva en la Tercera Via d'Anthony Giddens i el New Labour de Tony Blair: el mateix Blair va provar de definir les seves polítiques amb l'etiqueta de "centre radical", un autèntic oxímoron sense solució, perquè, per pròpia definició, ni els radicals poden ser mai de centre ni de cap manera els centristes poden presentar-se com a radicals.

Però en la postpolítica tot és possible, i aquí tenim Zapatero per demostrar-ho. Més enllà del centre radical de Blair, el president espanyol podria presentar-se, ara mateix, com el principal dirigent d'una "esquerra de dretes" o d'una "dreta esquerranosa", sense patir gens ni mica per si la cosa grinyola. La qüestió és caçar algun ratolí, i la disfressa sota la qual es produeixi la captura és francament el menys important.

Després de molts mesos (com a mínim, des de la seva estrepitosa presidència europea) de no caçar més que mosques, Zapatero ha aconseguit finalment enxampar el rosegador dels controladors aeris: i ara que el té enganxat per la cua, no està disposat a deixar anar el ratolí fàcilment. Sóc dels que creuen que el govern espanyol va fer ben fet de decretar l'estat d'alarma davant de la rebel·lió boja dels controladors, perquè en aquella ocasió es complia realment una de les situacions d'emergència que preveu la Sagrada Constitució i que va invocar el luminiscent Rubalcaba: verbigràcia, la paralització de serveis públics essencials per a la comunitat.

Ara: una cosa és afrontar una situació excepcional i una altra de molt diferent és pretendre convertir l'excepció en norma, que és el que ha fet l'executiu espanyol en prolongar l'estat d'alarma fins al dia 15 de gener: una mesura progressista fins al moll de l'os, com tothom pot comprendre. Gairebé tant com la flexibilització de la jubilació, que és una cosa que s'esdevé quan la gent ja no es troba precisament en el seu moment de màxima flexibilitat, ni física ni econòmica. Si tot això ho perpetrés un govern presidit per don Mariano, arreu de la Pell de Brau es proferirien esgarips contra el ressorgiment del feixisme. Però com que es fa en nom dels valors de l'esquerra, tothom respon amb greus capades d'assentiment. Coses de la postpolítica, com hauria dit l'amo en Robert al cel sia, aquell del negoci de les cabres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT