Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Zapatero és tan dolent?

Els dos sindicats majoritaris a Espanya es fan els interessants amb la possibilitat de convocar una nova vaga general si el govern de Zapatero persisteix en la intenció de retardar l'edat de la jubilació fins als seixanta-set anys. No fa estrany que li hagin agafat el gust: la convocatòria del 29-S els va sortir més bé que no s'esperaven, i a Barcelona, sense anar més lluny, s'hi van cremar contenidors i fins i tot un cotxe dels Mossos. Tampoc no va faltar-hi qui es va desplaçar de diversos indrets d'Europa per practicar el turisme de barricada i no perdre's la festa grossa a la capital catalana. Però sobretot, l'aquelarre va servir per conferir raó de ser a uns sindicats, Comissions i UGT, que feia anys que boquejaven entre l'escassa afiliació i la sopa boba dels ajuts del govern de torn, tant si és de dretes com d'esquerres. Beneïda crisi, doncs, que de sobte permet treure pit, ni que sigui momentàniament, al fantasma del sindicalisme espanyol -i català.

Els sindicats presumeixen de posar damunt la taula propostes alternatives a les dràstiques polítiques de l'executiu espanyol, que realment són tan d'esquerres com una barbacoa de simpatitzants del Tea Party. Però ells mateixos saben que aquestes suposades propostes alternatives són mentida, perquè no tenen cap viabilitat. És més: de fet, ja fa temps que Zapatero, de manera ben notòria, no aplica les seves pròpies polítiques, sinó que es veu obligat a limitar-se a atendre els encàrrecs que li fa arribar l'estricta governanta Merkel, ja sigui de part de Brussel·les, de Washington o de Pequín. L'home que tot just fa un parell d'anys preferia anomenar la crisi amb l'eufemisme de "desacceleració econòmica" i que, enmig de l'inici de l'ensorrada, tenia el coratge d'afirmar que Espanya comptava amb el sistema financer més sòlid del món, es troba ara en el dolorós paper de missus genuflecte dels grans agents econòmics internacionals. Així les coses, fins i tot per als dirigents dels sindicats resulta fàcil fer el fatxenda. Saben que les seves soi-disants propostes alternatives no aporten res al diàleg social perquè no tenen cap possibilitat de ser assumides ni aplicades pel govern, però saben sobretot que, encara que siguin absurdes, amb les seves exigències i les seves amenaces de vaga general no tenen res a perdre, i sí que tenen, en canvi, algun gram de legitimitat a guanyar.

Ara bé: Zapatero és un mandatari tan dolent com diuen? Ja sabem prou que és frívol i mentider com pocs, però no se li poden negar una abnegació i una resistència de castellana envergadura. Tal com deia la portada de Cap d'Any de l'ARA, Zapatero s'immola, i no hi ha cap dubte que ho fa a consciència: ha optat per carregar damunt seu, en exclusiva, el feix enorme de negativitat que generen la crisi i les mesures que rubrica al dictat, amb l'objectiu de deixar la via expedita al molt somrient i ben valorat Rubalcaba. Per molt afalagadores que li siguin ara les enquestes, sembla que faria ben fet Don Mariano de no riure abans d'hora.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT