Publicitat
Publicitat

Com administrar la retallada

En la lògica dels serveis públics, sanitat i ensenyament han obert un debat que afecta el conjunt d'agents del sector per cercar quina és la millor manera d'afrontar les retallades que afecten el pròxim pressupost del Govern. Probablement és un debat condemnat al fracàs, però és exemplificador. Es tracta, certament, d'uns sectors globalment públics, amb una majoria de funcionaris i centres oficials, però, en primera instància, han tingut la possibilitat d'articular propostes de reconducció dels serveis més enllà d'una simple i lineal reducció percentual del pressupost adjudicat.

En la cultura, això no ha passat, cosa que demostra que la línia que separa una política cultural d'una política per a un sector cultural és fina i sovint equívoca. A Catalunya ens omplim la boca de parlar de sistema cultural, defensem el caràcter inequívocament públic de la cultura, però quan hem de reduir el pressupost ho fem únicament a partir de criteris governamentals.

On són les diferències entre una política cultural i una política per a un sector cultural? Doncs, essencialment, en dos punts. El primer ens remet a l'esperit de la llei francesa d'associacions del 1901, que legitima els agents socials als quals empara com a subjectes de dret públic. En aquest sentit, es reconeix que el caràcter públic de la cultura no procedeix únicament dels programes governamentals sinó d'un entramat molt més dens que afecta de ple la mateixa iniciativa comunitària. El segon ens recorda que una part considerable de l'activitat cultural depèn d'un marc normatiu públic i d'una economia regulada majoritàriament pels pressupostos de l'Estat, malgrat que els seus agents mantinguin una caràtula fiscal privada i passin per ser una indústria cultural.

Si acceptem que el desplegament cultural del país supera de molt l'activitat directament pública i que la legitimitat de l'acció cultural va més enllà de la seva consideració funcionarial, haurem d'estar d'acord que el govern s'equivoca quan no planteja la crisi pressupostària com un conflicte que cal resoldre entre tots.

La producció i distribució cultural té molts problemes estructurals. A les dificultats per accedir al crèdit bancari, circumstància que és essencial per créixer i competir en millors condicions amb l'oferta global, s'hi afegeixen les creixents restriccions provinents d'un mercat municipal que actua en règim de monopoli al llarg del país. Tota solució requereix un gran pacte que faciliti nous escenaris per a la circulació dels productes. Però aquest acord no pot significar únicament liberalitzar el sector o, com preveuen alguns, privatitzar-lo; al contrari: el que cal és redefinir el sistema públic sense posar-lo en dubte. Es tracta d'una consideració essencial ara que estem en un moment en què trontolla el mateix manteniment d'un seguit de serveis públics.

És fàcil analitzar les debilitats del sector cultural i titllar-lo d'atomitzat, mancat de capital social i poc preparat per resoldre els reptes que suposa el trànsit digital i la globalització dels mercats, però sovint oblidem la responsabilitat que té l'administració pública amb tots aquests problemes. Mai ha estat capaç de superar del tot el trist paper de repartidora, cosa que impedeix posar en valor les possibilitats reals de cadascun dels seus agents.

La cultura està farcida de veritats aparentment inqüestionables realment inquietants; per exemple, els costos de certs sectors com l'òpera, la música clàssica i l'art contemporani (en què el comportament dels museus públics té un component clarament especulatiu). De la mateixa manera la producció pública de continguts culturals supera de molt els estàndards de cost privats.

No sóc partidari de retallar els pressupostos de la cultura, bàsicament perquè són una part simbòlica de la despesa total, però sobretot perquè ben administrats tenen un enorme valor multiplicador, però posats a fer-ho donaria al sector l'oportunitat de decidir quina és la millor manera d'administrar-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT