¿Un aeroport de segona per a un país de segona?
Quina Catalunya volem per al futur? A quin model de país aspirem? El soroll constant de la crisi i de l'etern frec a frec amb el govern de l'Estat no ens deixa visualitzar l'horitzó. Ens urgeix elevar-nos una mica per damunt de les contingències del dia a dia i pensar, pensar i imaginar fredament què necessitem, més enllà de la picabaralla política, fins i tot més enllà de les opcions nacionals. Si ho fem, en el terreny de les infraestructures segur que podrem assolir un ampli consens sobre la importància de disposar d'un aeroport competitiu per enfortir i donar noves oportunitats a l'economia i a la societat catalanes.
En realitat, aquesta necessitat és una aspiració molt compartida per sectors ben diversos, des del món empresarial al científic, el cultural i el turístic. També és una aspiració que, des del sentit comú, traspassa fronteres ideològiques. Mantenir el Prat com una peça subsidiària de Barajas, lligada a la gestió unitària de tota la xarxa espanyola -un model gairebé únic al món-, sense capacitat per competir autònomament segons les pròpies necessitats, i sense la possibilitat real d'aspirar a convertir-se en una plataforma intercontinental, condemna la Catalunya del futur a una situació de dependència, de paràlisi, a la impossibilitat de créixer. Un Prat com l'actual ens empetiteix com a país perquè no ens permet anar més enllà d'on ja som. En un món dinàmic i canviant, no moure's és retrocedir. Catalunya no es pot resignar a quedar-se amb un aeroport de segona. No és un mal entès orgull nacional, és una qüestió més vital: respon a una demanda interna, a una necessitat real. Tan real que va ser, juntament amb el model de finançament, un element decisiu en la mal resolta negociació de l'Estatut del 2006. Aviat farà una dècada dels primers tempteigs per conferir l'actual norma bàsica catalana i, malgrat tots els esforços i les promeses, el Prat segueix encallat. Sense un aeroport de primera, Catalunya no s'enlairarà.
