Els agents del canvi al món àrab

No hi pot haver dubtes sobre què hi ha al nucli de les revolucions que estan escombrant el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. Com va dir John Fitzgerald Kennedy, en un altre context, fa 50 anys: una nova generació pren la torxa. La major parts dels líders àrabs s'havien perdut en el túnel del temps, sostinguts pel poder dels EUA, el flux constant dels guanys provinents del petroli i uns serveis d'intel·ligència brutals.

Muammar al-Gaddafi, a Líbia, va accedir al poder el 1969; Ali Abdul·lah Sàleh, al Iemen, el 1978; Hosni Mubàrak, a Egipte, el 1981; i Ben Ali, a Tunísia, el 1987. En aquests països, la mitjana d'edat de la població ronda els 25 anys. La meitat de la població ha viscut sempre sota un líder cada vegada més decrèpit. El contrast entre l'energia i l'idealisme juvenils i el govern somort d'uns dèspotes antiquats que s'aferraven al poder no podia ser més viu que durant la visita que vaig fer fa pocs dies al nord d'Àfrica amb la comitiva del secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon. Es va entrevistar amb els governs interins i amb els líders de la societat civil per buscar els mecanismes que podria utilitzar la comunitat internacional per donar suport a les fràgils democràcies sorgides a Egipte i a Tunísia.

El que més em va impressionar durant el viatge no van ser les trobades amb alts càrrecs, que tenien les agendes atapeïdes a causa de les eleccions imminents, tot i que la seriositat dels seus esforços era tranquil·litzadora. Ni tampoc el contrast surrealista entre l'orgull i l'optimisme d'Egipte i Tunísia i la destrucció a la veïna Líbia, on Gaddafi lluita amb tota cruesa per mantenir el seu règim despòtic. La impressió més colpidora que retinc prové de trobades amb líders joves: els agents reals del canvi revolucionari operat en la regió. Tant al Caire com a Tunis dues dotzenes de joves activistes van participar en debats amb el secretari general i la delegació de l'ONU. Eren veritables herois: joves universitaris que van ser a la plaça Tahrir, al Caire, o a la plaça de la Kasbah, a Tunis, mentre disparaven contra els seus companys, els apallissaven i se'ls enduien. El seu nombre creixia de dia en dia, mentre una població alimentada amb mentides i injustícies va trobar l'energia per fer caure el règim que la tiranitzava. En aquestes trobades, els joves traspuaven idealisme i un tossut escepticisme. S'enorgullien de la seva actuació i, amb tot, s'admiraven que la seva resistència pacífica s'hagués imposat. Però feien preguntes dures. On era la comunitat internacional mentre uns dictadors corruptes saquejaven els seus països? On era el món en aquells dies en què milers dels seus germans eren apallissats o assassinats? Què farà ara la comunitat de nacions per garantir el triomf de la democràcia a la regió?

Podríem explicar que el món es cínic, que el realisme dels fets sovint s'imposa als principis; que alguns dels 192 membres de l'ONU són ben lluny de guiar-se per la Declaració Universal dels Drets Humans. Però aquestes respostes no anirien enlloc. La millor manera de donar resposta a aquestes preocupacions és demostrar que els valors universals encara poden moure la comunitat internacional, i mobilitzar el suport internacional a favor de la revolució que aquest joves han iniciat.

Aquestes són algunes de les coses que el món pot fer i hauria de fer. La primera és retornar els guanys il·legítims dipositats en comptes corrents a l'exterior pels dictadors que els han robat. Les quantitats evadides d'Egipte i de Tunísia pugen a molts centenars de milions de dòlars. Cal seguir la pista d'aquests diners, immobilitzar-los i repatriar-los. La segona és ajudar la gent d'aquest països tornant ràpidament a visitar els seus meravellosos llocs turístics, que, a més de captivar la imaginació, creen llocs de treball i aporten ingressos. La tercera és donar una resposta a la penúria econòmica que ha alimentat el descontentament. L'atur juvenil és terriblement elevat, potser afecta més del 40% dels menors de 25 anys. S'estan perdent els sistemes tradicionals de formació en els oficis, l'aprenentatge i la pràctica al lloc de treball. Egipte i Tunísia són centres naturals d'atracció per a l'ocupació dels joves: en tecnologies de la informació i de les comunicacions, processos de negocis, indústria lleugera, negocis de la construcció, sanitat pública, educació i molts altres camps. Però cal construir un enllaç eficient entre el món acadèmic i el laboral, potser seguint models com els d'Alemanya, Holanda o Suècia, que funcionen prou bé.

Les empreses capdavanteres de la regió, les estrangeres i les nacionals, poden fer la tasca de formar centenars de milers de joves durant els anys a venir, i implantar d'aquesta manera els estàndards i els models de formació que després podran seguir milions de joves. Algunes institucions regionals, com ara el Banc Islàmic de Desenvolupament, la Unió Europea i les iniciatives mediterrànies engegades per França, Grècia i Turquia poden fer un pas endavant per establir els objectius i compartir els costos. És fonamental que la sigui la mateixa gent jove la que lideri el procés. Ja han demostrat la seva capacitat d'obligar les autoritats a rendir comptes. I aquesta capacitat que ha servit per a la política, també s'ha de poder aplicar als programes econòmics.

Em vaig sentir com un vell rondinaire dient als joves que el seu èxit -sens dubte, històric- constituïa només un petit pas endavant. Amb la democràcia no n'hi ha prou per resoldre els problemes dels seus països. Allò que els pot resoldre, tots vam estar-hi d'acord, és la seva energia, el seu idealisme i el seu compromís de treballar per damunt de les fronteres polítiques i religioses. Tots els països haurien de córrer a donar suport a aquest joves, no només per ajudar Egipte i Tunísia, sinó també per rescatar-nos a nosaltres mateixos del cinisme.