Si això és amor...
Si sumes Sorpresa, sorpresa i Lo que necesitas es amor, dos programes de fa vint anys que jugaven amb les emocions dels participants i els espectadors, el resultat és El amor está en el aire, l’última estrena d’Antena 3 d’aquesta setmana. Un programa caduc que calca els patrons d’aquella tele que vam veure als noranta, però amb el pressupost retallat que caracteritza la tele del 2016. Juan y Medio va donant pas a dones que volen trobar una amiga, persones que es volen casar amb la seva companya previ pas per un plató, i fills que busquen el seu pare biològic sense que aquest s’hagi imaginat mai que té descendència. El programa és un despropòsit: el presentador està desganat i amb el guió poc estudiat, les costures del programa a nivell d’edició i muntatge es veuen per tot arreu i es reconeixen fàcilment els nyaps, la documentació dels convidats té equivocacions, fingeixen falsos directes que estan plens d’errors de raccord, la copresentadora canvia de vestit per art de màgia perquè han gravat el programa a trossos i no saben mantenir la coherència d’imatge.
El programa continua tenint aquella cosa folklòrica tant dels noranta de posar sevillanes a les bodes sorpresa i mariachis al plató, però les sorpreses són més aviat galdoses: “¡Tu familia te ha grabado un vídeo!” No fa il·lusió ni al receptor, que quan va a la tele s’imagina viatges i regals de luxe. Tampoc atrapa l’espectador, que veure una família que no coneix de res explicant-se les grandeses en un vídeo li importa més aviat poc. Les recerques de personatges desapareguts tampoc tenen emoció: l’amiga que busquen viu a la mateixa ciutat i l’haurien trobat més ràpid mirant el Facebook que anant a la tele. I és que al grupet de senyores el que els hi feia més gràcia era conèixer en persona Juan y Medio: “Esperaba que viniera él y me habéis traído a Nati!”, confessava una amb una certa decepció.
La crisi creativa de l’entreteniment està portant a la televisió antics formats televisius que van tenir èxit fa anys, esperant que el poder de la nostàlgia i l’eficàcia de la fórmula asseguri ara els mateixos resultats d’audiència. Però l’espectador ha evolucionat i la tele l’ha anat modificant. L’emoció a la tele ja no es pot abordar de la mateixa manera: la capacitat de connectar entre nosaltres, de localitzar-nos, de dir-nos que ens estimem, de trencar tabús ha evolucionat tant, que les fórmules televisives de fa vint anys ja no tenen cap sentit. El caldo de cultiu és encara el d’una societat més aviat retrògrada i masclista, però a l’hora de mirar la televisió la gent espera més conflicte, drama i crispació que el que pot oferir ara un programa carrincló de sorpreses.
