Publicitat
Publicitat

I això qui ho paga?

TANCS I AIXETES. "I tot això qui ho paga?", va dir Josep Pla veient l'inconfusible perfil dels gratacels de Manhattan. Amb idèntica falta de lirisme, un Pla contemporani es podria fer la mateixa pregunta després de sentir un Pujol, un Junqueras o un López Tena parlant dels goigs que ens esperen rere l'horitzó de la independència. Perquè la sobirania, encara que la demanem perquè #novolempagar, a curt termini ens costarà diners. No dubto que a la llarga ens sortirà a compte, són faves comptades; però abans hi haurà un procés, un interregne, que s'haurà d'afrontar amb la caixa buida, tot i tenir-ne la clau. Si encetem un procés de ruptura, no ens ha de fer por que "ens enviïn els tancs", com es diu sovint, sinó que ens tanquin les aixetes. Fins que la Generalitat no aconsegueixi recaptar l'esforç fiscal dels catalans, l'estat espanyol negarà transferències ja pactades i possiblement pressionarà a fora perquè el govern català no obtingui crèdit. I si no hi ha calers per pagar els mestres i els metges, la festa pot acabar abans de començar.

EL NEGUIT D'ADELSON. No dubto que, en les altes instàncies del poder polític català, molta gent amb més poder i més saviesa que jo està pensant en aquestes contingències. Però també hi estan pensant els ambaixadors europeus a Madrid que vénen a veure Artur Mas, més o menys amoïnats. I hi està pensant, sense anar més lluny, Sheldon Adelson, que va preguntar directament al conseller Recoder si era possible un procés de secessió a Catalunya, i si això podria afectar negativament el projecte d'Eurovegas (malauradament, no sé què li va respondre Recoder). Hi pensen els grans homes de negocis catalans que tenen interessos a Madrid. Hi pensa molta gent que creu -o vol fer creure- que una maniobra inconstitucional a Catalunya pot acabar d'enfonsar l'economia espanyola. I el seu trumfo és aquest, la seva eina per espantar els que dubten. Això, i no la Brunete, és el que tindrem al davant si el govern d'Artur Mas decideix impulsar una Hisenda pròpia que recapti tots els impostos dels ciutadans de Catalunya.

FINANÇAR-NOS. En conclusió, el procés de la sobirania -encara que només sigui la sobirania fiscal- costarà diners i s'haurà de finançar. Deixant de banda que a la Generalitat li preocupa que la creació d'una Hisenda pròpia fracassi, per les traves que hi posi Madrid o pels dubtes o la por dels contribuents catalans. Però encara que això vagi bé, encara que l'erari català s'ompli amb els nostres impostos, abans haurem de passar per un període d'incertesa i transició durant el qual tota la despesa pública catalana estarà en suspens. Per això és bàsic establir les complicitats internacionals que permetin al govern català sincronitzar la seva voluntat política amb la seva disponibilitat financera. Catalunya és un nan polític, però no és precisament el cul del món. Té bones cartes per jugar, com ara el port de Barcelona, la seva posició geoestratègica, la capacitat exportadora d'alguns dels seus sectors industrials, la potència turística, la certesa que, sense el llast del dèficit fiscal, podem ser un país solvent i lleial a l'Europa unida. Catalunya necessitarà crèdit si vol fer una aposta guanyadora. A més de saber què volem, ens hem de preguntar qui ens ho pagarà, qui -per ser més exactes- ens avançarà els diners.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT