Les dues corrupcions
Pel que he pogut observar, deduir i entendre, hi ha dos tipus de corrupció. La corrupció en majúscules és la d’aquells que s’aprofiten de la seva posició d’influència política per treure’n profit personal. Pel que diuen, els ingressos de l’antic tresorer del PP Luis Bárcenas són conseqüència del fet que ningú no li feia preguntes sobre el que guanyava si el seu partit en treia prou rèdit. I, mentrestant, ell s’anava enriquint. El cas de Jordi Pujol Ferrusola sembla que pot tenir unes característiques similars. En el cas del Palau, ningú no feia preguntes a Fèlix Millet si feia arribar prou diners a aquells que els esperaven. Amb Bárcenas i Millet hem començat a pensar que ells es quedaven el gruix de les comissions i els partits que sigui es conformaven amb qualsevol cosa que se’ls volgués donar. Per blindar-se contra qualsevol acusació, segurament no devien fer preguntes als qui els aportaven finançament.
Que CDC cobrés comissions quan no governava gairebé enlloc té molt de mèrit. Ens ho hauríem de preguntar seriosament. Què venien els tresorers d’un partit que era a l’oposició perquè els constructors i contractistes els volguessin pagar res? Potser només venien l’esperança d’un món millor per als contractistes. Ja és estrany, perquè mai no es van licitar més obres que durant el tripartit i mai no se’n van licitar menys que durant els dos mandats del president Mas. Potser constructores, contractistes o altres proveïdors donen diners a tots els que governen o tenen expectatives de governar i només es descobreix algun cas de finançament il·legal de tant en tant. Es tractaria d’una assegurança contra el risc. O d’un costum en la relació entre partits i contractistes.
L’altre tipus de corrupció és la derivada de la monumental hipocresia de la legislació de finançament dels partits polítics. Tothom que coneix la feina que fan i han de fer els partits reconeix privadament la legislació, aplaudida per tothom, com a incoherent i d’impossible aplicació. Els partits no es poden finançar obertament perquè ningú no els vol donar diners de manera visible i pública. Però són molts els que els volen fer arribar diners discretament. És l’habitual hipocresia hispànica, de la qual som campions mundials, ex aequo amb els nostres veïns italians i grecs. No volem que els rics financin els partits ni volem que els partits es financin massa, però la democràcia ha de funcionar i, ara per ara, l’han de fer funcionar els partits. Tot plegat és impossible -una veritable quadratura del cercle-, però és llei. Enmig d’aquest marasme legislatiu hi ha persones honestes, ciutadans que accepten assumir el risc d’incomplir la llei per complir amb el seu deure ciutadà. Per què els condemnem i els enviem a la presó? Molts deuen fer la seva feina discretament, sense tocar ni un euro i assumint resignadament la part d’il·legalitat que els toca assumir.
¿Tenen a veure alguna cosa les dues corrupcions? Evidentment, sí, i molt. Els jutges les han de tractar totes, però la llei no els permet distingir adequadament les unes de les altres. Tampoc els partits polítics ni els mitjans de comunicació. ¿És el mateix el discret tresorer d’un partit que no s’ha embutxacat mai un euro que el fatxenda que només vetlla pel seu enriquiment personal? No, evidentment que no. ¿Són fàcils de distingir? No, lamentablement no. Cada cas té una llei que el castiga, però la raó del càstig és ben diferent.
Què ens diu la corrupció sobre nosaltres mateixos? Que tanta hipocresia és un desastre. La hipocresia comença amb les remuneracions dels governants. Quin sentit té que els governants elegits democràticament, amb processos d’elecció molt competitius, que fan una feina extraordinàriament difícil, amb enorme impacte social, i que poden ser cessats en qualsevol moment, cobrin moltes vegades menys que els seus iguals del sector privat? Cap ni un. És només una font de temptacions. ¿Com pot ser que el senyor Rajoy cobri menys que milers i milers d’alts funcionaris de la seva pròpia administració? ¿No és absurd? ¿Podem confiar en un país que assigna sous tan baixos als qui fan les feines més delicades, més importants i més arriscades, que afecten a tothom? Ja sé que molta gent pot trobar alt el sou del president del govern, però repeteixo: milers i milers (fins i tot desenes de milers) de funcionaris cobren més que ell.
Parlem de corrupció però parlem també de les causes i enfrontem-nos seriosament a revisar el finançament dels partits polítics, a corregir la remuneració dels governants elegits democràticament i a perseguir l’enriquiment il·lícit dels pocavergonyes que aprofiten la confusió generalitzada per a l’enriquiment privat. Posem ordre i seny en el caos -intencionat o espontani- de legislació, interpretacions polititzades, denúncies i processos en què estem immersos. Això sí: mentrestant, cal seguir fent neteja.
