En alta mar
Dilluns és 1 d’agost i, per tant, avui, dissabte dia 30, és dia d’operació sortida, la tercera o la quarta d’aquest estiu. I com en tota operació sortida, i més si és la que ens obre les portes del mes d’agost, és bastant possible que als lectors accidentals aquest article els enxampi al cotxe, entre l’asfalt i el cel roents, Déu vulgui que amb aire condicionat, enmig d’un embús de l’estimadíssima AP-2 o d’un dels peatges amb què se’ns premia des de temps immemorials; o potser són a l’aeroport del Prat, atrapats, privats de qualsevol horitzó emancipador per una companyia aèria que ha desaprès misteriosament l’art de sumar i restar. O potser aquest article es llegeix enmig del Mediterrani, en un vaixell on l’abisme no es troba en els quaranta graus de temperatura ni en la imprevisió d’una aerolínia, sinó en el fet atzarós de seure en un bar i demanar un cafè amb llet en català. En qualsevol d’aquestes circumstàncies, el lector accidental està connectat als mitjans, on no para de llegir notícies sobre un món cada vegada més imprevisible, esquitxat d’atemptats en petites esglésies de la fresca i plàcida Normandia, d’atacs en discoteques de París i de Florida, de tirotejos en centres comercials de països germànics i exemplars, de platges on encara arriben persones surant.
És fàcil imaginar-se els lectors potencials encarant les vacances amb l’imaginari ple d’aquests referents, una mica inquiets, desorientats, pensant que, al cap i a la fi, potser no hi veuen tant el sentit a això de marxar, d’endinsar-se en aquest món malgirbat que avança en una direcció que fa por reconèixer, entre el creixement electoral dels pseudofeixismes, amenaçat per la fragmentació i la xenofòbia.
Però esclar, ¿i quedar-se? Mirar enrere vol dir veure tot allò de què s’està fugint, tot allò de què volem descansar. Un país, Espanya, accidentat, atrapat en el pou del desgovern al qual un dia o altre l’havia d’arrossegar la seva cultura política infantil. L’operació Catalunya, i el fet depriment, i provat el 26-J, que a bona part dels electors els semblen bé els abusos de poder contra els projectes polítics alternatius i pacífics dels seus conciutadans. I l’operació Espanya, com la podríem anomenar, que consisteix a mentir descaradament sobre els impostos en campanya electoral, a eixugar la guardiola de les pensions per pal·liar els estralls de la pròpia incompetència gestora...
En fi, a tota aquesta gent, a tots aquests estiuejants que avui es troben -amb perdó dels refugiats- existencialment en alta mar, farts i desorientats, ¿què se’ls pot dir?
“Sempre s’espera un estiu millor i més propici per fer tot el que mai s’ha fet”. Així comença, més o menys, una novel·la estival de Vázquez Montalbán. Inspirin-s’hi, facin d’aquest el seu estiu somniat. Donin el millor de si mateixos, en balls folklòrics de festa major, si pot ser, o als aiguagims matinals d’un hotel adotzenat. Vagin i esbargeixin-se de valent, perquè a la tornada hauran de fer que tot això, a poc a poc, vagi canviant.
