Publicitat
Publicitat

Els altres 1992

“¿Te acuerdas de Mikel Zabalza?”

Agents de la Guàrdia Civil a Joan Rocamora, detingut el juny del 1992

Suposo que cadascú viu la fira com li va. Però no tinc res a celebrar aquest juliol. Si de cas, recordar per no oblidar. Memòria-antídot, caldrà rememorar que els Jocs Olímpics es van estrenar enmig de la impunitat de les tortures, els cops i els blaus contra l’independentisme. Que la pax olímpica va ser romana i tirava de ràtzia i neteja franquista ho diuen els expedients oficials: de vora 60 detinguts, només 25 van acabar enjudiciats. Però n’hi havia més: estava a punt de començar la dècada prodigiosa -de la corrupció-, de l’eufòria recentralitzadora i espanyolista -amb els fasts colonials del 1992- i del miracle econòmic espanyol -el tsunami especulatiu- que ens esclataria a la cara el 2008. I que encara és aquí.

Aleshores un tenia 17 anys i sortíem del 3r de BUP -en barracons, ja aleshores- per menjar-nos les vacances. Córrer i xipollejar. Però la capbussada la vam haver de fer, intravenosa i de sobte, en un altre lloc: l’estricta i crua realitat. Corria la remor de tres veïns de la Vila de Gràcia engolits en negra nit, d’encaputxats oficials esbotzant portes i d’unes encartellades solidàries que acabaríem fent en comparsa per l’asfixiant presència policíaca. ¿Ja es pot dir -o encara no- que el que empara la tortura, pràctica d’estat, és la incomunicació que atorga la legislació antiterrorista? El director de la Guàrdia Civil d’aleshores, Luis Roldán, sí. Ho va reconèixer ja caigut en desgràcia el 2013: “ Bien, si no somos hipócritas, uno tiene que entender que si detienes a un señor [...] y lo interrogas y confiesa, ¿qué es lo que le ha hecho confesar? Ha habido golpes, presiones físicas que no dejan huella, pero que puedes pensar que se producen. Presiones psíquicas, también. ¿Alguien se cree que declaran lo que declaran sin coacciones? ” I el delegat del govern al País Basc entre el 1994 i el 1996, López Agudín, també: a En el laberinto. Diario de Interior rememora un brífing de coordinació antiterrorista: “ La reunión gira entorno al dilema de si es posible o no seguir trabajando con red ”. I la red, que aleshores no sabia què era, era el que era: “ El eufemismo que se emplea para designar los malos tratos y la tortura ”. El llunyà 1983 les veus que ja s’alçaven contra la vulneració antiterrorista de drets i garanties escrivien: “Pretendre una demostració d’uns fets que prèviament han estat col·locats en condicions d’absoluta indemostrabilitat és una autèntica canallada jurídica”. Avui podem escriure que, entre el 1977 i el 2003, 275 ciutadans van patir a Catalunya els rigors canalles de la llei antiterrorista.

La llei de la mordassa, del silenci i de la censura també va maltractar la lliure informació. Quants van ser còmplices de l’excepció? Es va irrompre en dues redaccions -la d’ El Temps i la d’ El Punt -, es va clausurar el programa L’orquestra de Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio per haver comparat les tortures amb el franquisme, i Salvador Alsius va ser dimitit com a director del TN migdia de TV3 pel simple fet d’haver informat de les denúncies. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma.

Tot amb tot, hi ha dues perspectives alternatives més: les clavegueres de l’Estat, tant de moda avui, i el judici més sever, el pas del temps. Del clavegueram, perquè l’operació Garzón va néixer al seu despatx el 1990, quan s’entrevistava amb Mikel Lejarza, Lobo, per col·locar talps a l’independentisme radical. És a dir, l’infiltrat que la guerra bruta construïda per Carrero Blanco va col·locar a ETA el 1975 i contra el moviment independentista canari el 1978. El que servia en dictadura, una altra paràbola transicional, servia en democràcia. El ministre Corcuera, el de la patada en la puerta i després processat per l’afer Fons Reservats ja havia avisat: “Perquè no passi res, el millor és detenir-los a tots”. Que és el que van fer. I si l’estiu del 92 es practicava la tortura, a la tardor se la meritava: el 12 d’octubre del 1992, a tocar de casa i tres mesos després de les principals protestes contra la tortura des de la dictadura, vam haver de suportar com els agents de la Benemérita que van participar en l’operatiu van ser condecorats, “pels serveis prestats”, a la Comandància de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia.

L’altra perspectiva -“el temps posa cadascú al seu lloc”- és la del pas dels anys. Veure avui on paren els protagonistes del poder d’ahir: Roldán, Vera, Serra, Pujol, Samaranch o Garzón. I és prou eloqüent. El Roldán que negava totes les tortures va ser detingut el 1995 a Laos, després de protagonitzar la fugida i captura asiàtica més tragicòmica dels serveis secrets espanyols; el 1998 va ser condemnat a 31 anys de presó -sortiria el 2005- per malversació, prevaricació, frau fiscal i estafa. Rafael Vera seria doblement condemnat pels GAL i els diners bruts i malversats d’Interior. Narcís Serra va dimitir per les escoltes del Cesid al rei i està actualment processat pel forat de 13.000 milions d’euros a Caixa Catalunya. Jordi Pujol i les seves deixes i deixadeses andorranes està investigat a l’Audiència Nacional, amb tota la família al complet per comparsa. De l’expresident franquista d’aquella trama, negoci i corrupció del COI, em quedo amb la portada d’ Arreu del 1977 i la consigna de les protestes veïnals: “Samaranch, fot el camp!”

I Garzón? El novembre del 2004 el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnava el Regne d’Espanya per no haver investigat les tortures. Aquella sentència dels alts tribunals europeus anava adreçada directament a Garzón, per dir-li que deixés de mirar a una altra banda i que deixés d’emprar declaracions extretes sota sospita de tortura per a la seva fama.

La memòria està farcida d’oblits. De les coses que mai passen oficialment, concorre el dret cínic a no creure-s’ho. Passa que passa: que els que els passa el que no passa no tenen dret a passar del que ha passat. Perquè allò que mai passa resulta que els va passar a ells. A ells, un cop més, el meu agraïment per la incansable lluita contra la tortura. La medalla, per a ells. De la resta, passo. Olímpicament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT