Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

"I am a Martian"

Tal com explica avui aquest diari benemèrit, ahir al vespre el Parlament va commemorar amb la deguda solemnitat el 40è aniversari del discurs de Pau Casals a l'ONU. Com ja saben vostès, Casals va aprofitar l'avinentesa per recordar que Catalunya és una nació i que té, precisament, el Parlament més antic del món. I també, òbviament, va dir allò de "I am a catalan", que a tots ens agrada recordar amb aquell punt d'emoció a la gola que es multiplica exponencialment quan, a continuació, sonaEl cant dels ocells. Recordo que l'any 2007, amb motiu de la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira de Frankfurt, l'Institut Ramon Llull va editar una mena de gadget que, quan el premies, sonava la veu -una mica espectral, tot sigui dit- de Pau Casals entonant el seu "I am a catalan". Em va semblar una excel·lent idea que s'hauria d'haver introduït als xiringuitos de souvenirs de la Rambla.

Sense cap ànim d'aixafar la guitarra (o el violoncel, en aquest cas), em sembla que hem de reconèixer que el discurs de Casals va ser altament emotiu (l'emotivitat és una cosa que els catalans sempre valoren), però poc o gens efectiu. Vaja, que es va quedar en aquell àmbit simbòlic dins el qual ens movem amb tanta períci, però que després, ai las, no té cap traslació pràctica. I ja se sap que la seu de l'ONU, per altra banda i amb tot el respecte, no deixa de ser una mica com el mercat de Calaf, on tothom pot anar-hi a dir més o menys el que li roti.

Una vegada se'm va acudir emular (modestament, no cal dir-ho) Pau Casals en un resturant de Nova York; italià, em penso que era. Amb aquella curiositat una mica indiscreta que gasten els ianquis, el cambrer m'havia fet la consabuda pregunta de "Where do you come from?" "I am a catalan", vaig respondre tot d'una, com posseït pel fantasma d'un músic del Vendrell. Vaig pensar que era millor això que precisar "I am a majorcan, a citizen of the Catalan Countries", que ja hauria estat embolicar massa la troca. Hi vaig posar, ja que hi era, tot l'èmfasi de què vaig ser capaç, com si el meu interlocutor fos un membre de l'alta diplomàcia internacional i no m'hagués de servir a continuació un plat d'espaguetisaglio e olio. Per tota resposta, el cambrer va somriure obertament i va exclamar: "A catalan? Great, man!",i es va quedar exactament igual. Ni tan sols em va preguntar pel Barça, mirin què els dic.

I això no és res. Conec uns catalans que, en un viatge a Síria, van ser interceptats en un mercat de Damasc per un venedor que, per ser-los simpàtic, intentava endevinar el seu país de procedència. "Italian? Portuguese?", els preguntava, i ells anaven fent que no amb el cap. Fins que va provar amb "Spanish?", i va observar que els seus potencials clients feien un gest estrany, entre l'assentiment i la desaprovació. El venedor va entendre que hi havia fet a prop, i aleshores va formular una última pregunta per acabar de concretar: "Catalan or normal?"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT